Torna la vista enrere i segueix caminant, poc a poc i a batzegades es va obrint camí entre tantes pors que l'atormenten, pero sap que ha de seguir...que ha de continuar dibuixant les línies d'aquest quadre tan abstracte cridat vida. No pot llevar-se del cap els últims records d'aquells dos dies abans de que el destí l'hagués portat, com un huracà, un buit interminable. Era tan despreocupada!, Pareixia que tot l'anava be...tan be. Llavors es quan s'en recorda d'aquelles paraules que tant de pics va escoltar a les fosques i que ara se li claven com punyals al cor, però que, al mateix temps, li donen forces per continuar endevant. Lluita per no deixar-se envair per sa por que, com una serp, va recorreguent el seu cos, mentres mira com passen els dies, maleïnt tots aquells pics que va haver de callar, maleïnt tots els pics que va cremar els seus impolsos...maleïnt aquell trist dia en que va deixar d'escoltar al seu cor...per por de no fer ses coses be. Alça la vista...un raig d'esperança la descobreix...i se'n adona de que, potser, no estigui sola en aquest camí. Com l'agradaria poder ensortir-se tota sola d'aquest malson, i ho farà...amb aquest raig de llum....i ho sap, i ho accepta. Accepta que hi ha que avançar, que hi ha que caminar...malgrat sigui tallant es vent que, continuament intenta tirar-la cap enrere. I com l'omple un somriure!, Aquesta sensació revitalitzant que et fa estimar tot aixó que tens i que, per molt que t'ofereixin no canviaries per res...i ella ho sap...a aprés a estimar ses petites coses, cosa que, a un altre temps ni s'hauria plantejat.
I es tornar a alçar...i torna a intertar aixecar es vol...i per molt que caigui, aquest raig sempre la retendrà.
divendres, 28 de novembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)