Es mou al llit, obre els ulls, un nou món es descobreix als seus ulls...tan enfora de la realitat. La claror grimpa per la finestra i la descobreix. Han passat tantes llunes des que tot va començar que fins i tot ara es meravella. Mira al seu voltant, unes mans tendres s'afanyen en preparar qualque cosa que, des del seu puesto no veu. Somriu i pensa en com ha deixat de ser tot un joc, fa temps que la despreocupació la va abandonar...massa temps. Potser...al passat hauria d'haver estat més valenta, no haver deixat que el temps passàs i que no haguès estat ell, amb el seu pas impenetrable el que ho haguès decidit tot, el que haguès anat desgastant tot allò que un dia va tenir sentit. Haver sabut trobar les paraules exactes, la força necessària i, sobretot, el valor suficient com per donar el pas...però el record dels bons moments la feien tirar envant, sense reparar en el que de veritat dessitjava. I s'empenedeix, no per ella...sino per l'altra part. Potser, si haguès fet aixó, ara hauria trobat la solució per passar desapercebuts davant la mirada dels d'adalt. Sent la pluja caure, mentre que uns ulls com l'aigua la somriuen des de l'altra punta, s'aixeca dels seus pensaments.
Deixa que el seu alé l'acaroni... ha nascut un nou dia.
dissabte, 28 de març del 2009
dilluns, 23 de març del 2009
Colors
S'atura, torna sobre les seues passes, sospira i camina. Els seus ulls recorren l'espai que l'envolta, té pressa, no sap per què...el seu món s'ha tornat tan distint! Respira, el cor la bateja fort, no pot aparentar tranquilitat, ja no, no pot controlar les respostes del seu cos cap al que la fa vibrar per dins. S'asusta, com una enredadera grimpa per aquesta nova sensació, tan incontrolable per ella. Tremola, s'atraca, no pot més, sent com tot s'allunya d'ella, les imatges percebudes pels seus ulls deixen aquell to blanc i negre i es fondeixen amb els colors que, com per art de màgia, comencen a aparèixer. Alça la vista, ell l'ha trobat. Sent com el cor se li encongeix, no pot apartar els ulls d'ell, malgrat intenta mantenir-se forta, no pot...discrets es donen la mà, entrecreuen els dits tremolossos, vigilant tot el seu voltant. No fa falta dir res més, amb una mirada s'entenen, han aprés a comunicar-se entre els murs que els separen. Somriuen...dessitjosos de poder tornar dins del seu mirall...on les formes i els colors es fan a les seues mides, on es poden mostrar tal i com són.
Discrets deixen que l'aire es dugui les seues veus...han tornat a trobar-se dins la mar.
Discrets deixen que l'aire es dugui les seues veus...han tornat a trobar-se dins la mar.
divendres, 20 de març del 2009
Ella
Embadalit, fora de lloc, meravellat...aixina es queda quan la mira, quan els seus ulls es posen amunt d'ella. Com una serp, plena de tendressa i dolçor, és la sensació que li recorre el seu cos. Fora del món que comparteixen es mostra discret, distant, fred, lluny de les seues emocions, i sent punxades al cor cada pic que eu fa. Voldria mostrar-se nítid, clar com l'ànima. Però els han creat barreres....murs de paper que, com les fulles a la tardor, no triguen en caure quan són plegats, a la seua realitat, al seu món...eixe petit espai que és només d'ells. Allà on tots dos mostren la seua nua ànima, on les seues paraules no s'han d'amagar, on les mirades es creuen sense cap tipus de por. Ara que ell és lluny d'ací, pensa, recorda, torna a viure tots els moments que, al seu rostre han dibuixat aquell somriure, el qual, tots dos han begut. La recorda...vol guardar la seua imatge, però sobretot, vol tornar a sentir-la, voldria tancar els ulls i escoltar la seua veu, el seua alé tan aprop del seu...i com dos infants...tornar a nèixer. Perque ella dòna color a les seues parets blanques, perque sense ella, el seu entorn no és cap jardí.
Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.
De Blau.
Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.
De Blau.
dilluns, 16 de març del 2009
Passivitat
Tanca el llum i seu al llit, mira per la finestra entreoberta, la lluna l'il·lumina, fent-la tancar els ulls. Es mossega els llavis, recordant el seu alé, la seua mirada apareix a la seua foscor, produint-la una tendre sensació. El fum que surt de la seua boca forma figures a l'espai de la seua cambra, duguent records que es queden dins les seues retines. Sent una punxada al cor, té por, en certa part, sent com es va atracant el perill...el savi perill que tants de pics els va avisar. No vol reaccionar, vol mostrar passivitat..però sap que no pot. Ara és el moment de tornar a agafar la valentia que tants de pics l'ha fet companyia al passat. Però sap que no pot lluitar, sap que, si ho fa perdràn la guerra...i és l'últim que vol...fer-li perdre la gran batalla. El vent recorre el seu cos, sent fred, com la gèlida distància que ara els separa. Es va prometre no caure en el joc de l'importància i el sentir...però ha aconseguit fer-la entendre que no tot es pot racionalitzar. Somriu, els seus pensaments intenten trobar la sortida idònia...i ho aconseguirà, malgrat tot ella sap com fer-ho, sap que ell també ho vol.
Es tomba al llit, pensa....els seus llavis dibuixen un tímid somriure
Es tomba al llit, pensa....els seus llavis dibuixen un tímid somriure
diumenge, 15 de març del 2009
Seaside
La mar es mou, forta, impenetrable, lliure com el cant d'un ocell. Les ones es fondeixen amb les roques, inmòbils. L'horitzó s'allunya, inalcanzable. Mira al cel, deixa que els seus ulls es deslluernin amb la llum del sol, alça la mà, l'agrada el contrast que fa amb el blau cel, llavors somriu i es deixa dur, els seus peus acaronen la sorra. L'entren ganes de còrrer, d'allunyar-se del món que els envolta, de sentir, per uns breus instants la tan ansiada llibertat...encara que només sigui una ilusió momentània. La seua roba flameja, com una bandera moguda pel vent, mentres que corre devora la mar. Mira endarrere i es troba amb el seu somriure, tan sincer, com si d'un nen es tractés la mostra la seua ànima, nua, pura, sense engany. Corren, boten, canten al ritme dels seus cors accelerats. Les dolces ones arriben als seus peus, acaronant-los. Cauen a terra, riuen, volen tornar a sentir-se nins, juguen amb la sorra, deixen que el sol els descobreixi. El mira, vol recordar la seua mirada quan ell ja no hi sigui, i als seus braços, tanca els ulls.
Miren l'horitzó, tan enfora...com ara són ells del món.
Miren l'horitzó, tan enfora...com ara són ells del món.
divendres, 13 de març del 2009
Alé
Seu al seu costat, no diu res, no cal. Respira suaument mentres que mira a terra. Posa les mans a les galtes, pensativa, juga amb el seu penjaroll, sent la música de fons mentres que els seus ulls creuan l'horitzó dels infinits esdeveniments que passen per la seua vida. Llavors se'n recorda d'aquell dia on tot va canviar, on la seua percepció de les coses ja no va ser igual...on les seues ilusions es van fer reials. Es remou el pel estorada, hauria pogut aturar, deixar de caminar en aquest cami que, cada pic es fa més empedrat...podria haver-ho fet, però no pot...ja no, sap que no ho pot fer i lo més important...no vol. No vol renunciar al que, ara mateix la fa viure, la fa veure la vida des d'adalt, al que la fa fregar la lluna a les seues nits més fosques. Te por...no per ella, sino per els nous esdeveniments que es podrien produir si baixen la guardia. Sent la seua mà a la seua esquena, es tomba a la seua falda, tanca els ulls mentres que lleugeres paraules acaronen les seues orelles amb tendressa. El mira.
Sent el seu alé, l'acarona...amb tendressa beuen.
Sent el seu alé, l'acarona...amb tendressa beuen.
dijous, 12 de març del 2009
Sentir
Tanca els ulls i sent...només sent, vol sentir-ho tot. Sent l'aire, com remou tot el que la envolta, les fulles als arbres, la pols...sent el renou que fa el món, tan lluny de tot el que ara cobra sentit per ella. Sent la lluentor del sol, entrant pel seus ulls tancats...transmitint-la a través dels seus raigs una calor que la fa sentir-se be...tan be. Obre la seua ànima, es deixa dur per les emocions que recorren el seu cos, i el seu cap fa temps que ha deixat d'enfonsar-se en pensaments retòrics que ara s'esfumen com les ones a la mar. Somriu per de dins, no se'n vol anar, beu de tot allò que, en aques moment la fa viure. La seua tendressa es fa més forta, s'aferra ben fort, com si d'una font es tractés, no s'acaba...i ella amb les mans obertes i les buxaques buides l'agafa. No cal parlar...inclús sense dir res ja ho sap tot...el seu cos s'ho diu tot.
Obre els ulls, sent la seua mirada...sent la seua tendressa.
Obre els ulls, sent la seua mirada...sent la seua tendressa.
dimarts, 10 de març del 2009
Indicis
A pases lentes gira un cantó i s’adentra dins una nova realitat, on els colors, les formes i el soroll la fan meravellar-se de tot un poc. Amb el cap baix sorteja els obstacles que es troba al seu camí. No perd el ritme, tranquil, passiu però al mateix temps expectant. Pel seu cap passegen imatges dels moments de l’ahir, no es queden fixes, sinó que, com si d’una pel·lícula es tractes, van passant...un tímid somriure apareix als seus llavis mentres que es perd entre la gent del carrer. El vent remou el seu pel, dins la seua ment comencen a sorgir els primers pensaments, les primeres emocions...els primers nervis, realment no entén molt bé aquest estat, aquest estat en el que tot són il·lusions i ganes de viure, sembla tranquil·la mentres que travessa un llarg carrer, sent els batejos del seu cor, es fondeix amb el seu ritme. El temps corre al seu costat, s’esfuma, es crema amb les seues passes, com si d’un veler es tractes, es balanceja al seu costat. Alça el cap, cerca dins l’espai una forma semblant a ella, respira suaument, decidida, no té por...ja no.
Mira tot el que la envolta...tremola quan els seus ulls es posen damunt ella.
Mira tot el que la envolta...tremola quan els seus ulls es posen damunt ella.
diumenge, 8 de març del 2009
Calfred
Mira a fons tot el que li envolta, no cerca respostes, sap el que ha de fer. La mira…la mira tan aprop que li fa mal però no vol deixar de fer-ho. Sent com el vent l’acarona, remoguent-li tot el seu pel, la seua roba…la seua ànima. Llavors recorda aquelles paraules que un dia sortiren dels seus llavis, calfreds, sent calfreds cada pic que se’n recorda. Les seues mans tremolen quan la freguen, lentament, sense pressa, camina pel carrer, de reüll la mira….la sent tant aprop, ha creuat tantes fronteres que ara no es pot aturar. Mira al cel, tan blau, tan enfora d’ells, voldria agafar-lo amb les mans…sap que ho pot aconseguir, amb el seu ajut…amb ella…és l’impuls que necessita….que necessiten tots dos. Calfreds, sent calfreds quan el mira…quan caminen…quan somriuen, calfreds senten…com si tot giràs molt aviat…tan aviat que ni tan sols poden tancar els ulls. Tan pendents de tot…com l’endemà fos la fi del mon.
Calfreds sent quan la diu aquestes paraules…calfreds sent quan ella el mira
Calfreds sent quan la diu aquestes paraules…calfreds sent quan ella el mira
dilluns, 2 de març del 2009
Paraules
Treu el cap per la finestra de les emocions, somriu i pensa en com ha arribat tan lluny. Distrait juga amb les fulles que cauen del cel mentres que, al seu cap s’ajunten paraules soltes, paraules que totes soles no tenen cap finalitat, però ell sap com donar-les sentit. A poc a poc les va enllaçant, com un poema les va fent encaixar, les vol fer seues…i se’n adona de que no només li pertanyen a ell, se’n adona de que ja és massa tard com per voler fer-les seues…i somriu. Es tomba al llit del present i observa com el cel es torna fosc, espera, amb els ulls recorre tot el seu entorn, lents acords surten dels racons, lentes notes compassades de paraules el fan meravellar-se de tot alló que sempre ha enyorat…i que ara perd importància. No vol tancar els ulls, ja no, sap que si els tanca perdrà tot el que ara l’omple per dins...i torna a somriure. Torna a sentir la calor de la joventut, fa tant de temps que ho desitja que es vol aferrar per sempre a aquesta sensació de benestar intern, paraules, sí, lentes paraules fetes a mida surten del càlid vent que recorreix tot el que li envolta, paraules que han aprés a compartir.
I somriu sentint com tot s’ajusta a la seua veu...i els seus ulls parlen per si sols.
I somriu sentint com tot s’ajusta a la seua veu...i els seus ulls parlen per si sols.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)