Un sospir que trenca silencis, que puja ballant amb la respiració, que allibera la cansada tensió, que desespera per ser escoltat...que es perd dins l'ocean de pensaments. Cau...suaument, com una blanca ploma des de la mà d'un nin...tan dolçament que és casi imperceptible als sentits. Tot s'atura en el instant en que surt d'aquell racó de sabors i olors que recorden als dies de pluja, a les nits de somnis i fades. Recorrent les situacions, uns ulls que reflexen cadascun dels racons de la selva, cansats i vius, amb la pau de tenir tot sota control. Es deslicen, com la mel quan corre pel sòl, gravant tot i cadascun dels detalls, com si volguessin guardar tots els colors per a l'eternitat....i un somriure. Un somriure que mostra vida, que accentua les emocions passades, que es dibuixa al rostre, finament, amb la cura d'un artista, a traços molt lleugers culminant amb l'esclat de melodies que arriben al cor. Ascendeix al cel i es perd dins els altres estels. I un, dos, tres gestos, improvisats, naturals, com l'aigua quan cau...que fan recordar, que fan pensar, que fan enyorar...que es camuflen dintre de l'horitzó.
I se'n adona, enyorant, que ja ho havia viscut, quan la calma dominava el paradís...fa tants anys.
diumenge, 14 de febrer del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)