dissabte, 4 de juliol del 2009

Partida

Bufa el vent, tanca els ulls intentant recordar aquell instant en el que tot va cobrar importància. Somriu, ha passat poc temps des d'ençà i ara se li presentaven varies nits sense el seu alè, el seu somris...sense aquella font de vida inagotable que fa que el seu cor fugi del seu cos, que li fa perdre el control, que fa que tot el seu mon gire tan aviat. Respira, obre els ulls i intenta centrar-se. I...com no eu havia vist? Com s'havia deixat dur tant? Sospira, què fàcil havia estat deixar-se dur per un impuls! Malgrat tot, havia reparat en ell...fa temps que pensava en com les circunstàncies havien fet que el sentisca tan aprop, i, per un pic, la seua percepció no l'havia fallat. Per un pic no tenia por, sabia que no li seria fàcil a l'hora de partir...però també sabia que l'estaria esperant, perque, eren tan similars! Un somriure creua la seua cara al recordar el temps que havien compartit feia escassos dies. Camina per les rutes dels records i s'atura a l'estació de l'esperança i la ilusió. A la seua porta criden els dubtes i la indecisió, sí, voldria obrir, per què tot es fa més dificil quan ja està quasi fet? No obstant un sentiment d'empatía creuà el seu cor, sabia el que sentien...sí....similars....com les fulles als arbres, com les ones a la mar. Forts com les roques però també febles.

Recordà com havia aconseguit pintar aquells sentiments tan nítids al seu cor...pinzellades molt fines que li llevaven la por...i somriu.