dissabte, 26 de desembre del 2009

Murmuri

Respira i l'aire...està tan condensat...gairebé no pot respirar. De fora...tot està tan lluny...quan va deixar de contar els minuts? S'asseu i es recolza a la paret, el seu cap està tan espés que les seues idees es dispersen a l'ambient, ballen amb els seus pensaments, s'entrellacen formant figures que es perden dins l'espai. Tanca suament els ulls, potser fruit d'aquella beguda d'arrels, sucre i mel. I sona la mar, sí...llunyana, esquiva, com un murmuri que li crida des del món de fora. De sobte li sent, a poc a poc...la seua olor és inconfundible, li veu al seu cap, sent com s'atraca, com li crida per dintre, com un murmuri...cada vegada més fort. Li sent al seu costat...sent el seu alé. Ja no sap si té oberts els ulls, no l'importa, no, l'acarona, el cor se li encongeix, mil punyals se li claven al cor...és un somni? Una alucinació? Lentes paraules surten de la seua boca, eritzant-li la pell quan arriben a les seues orelles, no pot parlar, només escolta...només....per tornar a sentir la seua veu...al seu cor l'arriba un murmuri...un murmuri que l'abraça, que l'envolta...i sent unes mans que busquen la seua cara, que busquen el seu cor...que busquen tot el que l'ajudava a seguir envant. I l'abraça, i l'estreny... tan fort que li fa mal i rep mil i un petons al front, a les galtes, a les mans. I junta el cap amb el seu...i la son cobreix els seus ulls.

Surt el sol, desperta, ningú més...sent la seua calor i aquella olor...pluja als seus ulls.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Enmudeix

" Escolta, no diguis res, deixem escoltar la teua respiració, els bàtegs del teu cor, deixem sentir la teua presència, el teu olor, deixem escoltar el teu silenci. Tanca els ulls i respira ben fort, ensuma tots els aromes que volen al teu costat, descriu-me'ls tan detalladament com puguis...i somriu, per favor, no deixis de somriure. Ara torna a tancar els ulls, aferra les teues paraules...i per un moment, per un sol instant escoltem, deixem dir-te a cau d'orella les paraules que guarde al calaix des de fan tants de vespres....des de la primera volta que et vaig mirar detenidament. M'he llevat un poc la màscara, només per poder explicar-te tot el que hui m'apresona el cor. Deixem consumir-me al teu costat, deixem ahofegar-me amb els meus sentiments. Tot es redueix al eterne concepte que sempre ens ha caracteritzat, aquell que et fa escalar muntanyes i caure al buit "buscar". La meua respiració s'entretalla quan estic tan aprop de la veritat, però per favor, encara no obrigues els ulls. En tu l'estic buscant, en el teu camí, en la teua rialla, en aquell gest tan peculiar, en les teues mans, en la teua olor, en la teua calor, en la teua dolçor. Obriràs els ulls i m'enlluernaré, un raig verd s'em clavarà per tot el cos, cremant-me, destrossant-me per dintre. Llavors diràs algo que el meu cos inert no escoltarà, buscaré la teua mà i cauré. Aferram ben fort i llevam l'alé, i deixem morir amb l'ànima satisfeta...."

Deixa a una banda la tinta, plega la llibreta i la guarda al calaix...maleïnt-se per que les forces l'hagin tornat a fallar.