dissabte, 26 de desembre del 2009

Murmuri

Respira i l'aire...està tan condensat...gairebé no pot respirar. De fora...tot està tan lluny...quan va deixar de contar els minuts? S'asseu i es recolza a la paret, el seu cap està tan espés que les seues idees es dispersen a l'ambient, ballen amb els seus pensaments, s'entrellacen formant figures que es perden dins l'espai. Tanca suament els ulls, potser fruit d'aquella beguda d'arrels, sucre i mel. I sona la mar, sí...llunyana, esquiva, com un murmuri que li crida des del món de fora. De sobte li sent, a poc a poc...la seua olor és inconfundible, li veu al seu cap, sent com s'atraca, com li crida per dintre, com un murmuri...cada vegada més fort. Li sent al seu costat...sent el seu alé. Ja no sap si té oberts els ulls, no l'importa, no, l'acarona, el cor se li encongeix, mil punyals se li claven al cor...és un somni? Una alucinació? Lentes paraules surten de la seua boca, eritzant-li la pell quan arriben a les seues orelles, no pot parlar, només escolta...només....per tornar a sentir la seua veu...al seu cor l'arriba un murmuri...un murmuri que l'abraça, que l'envolta...i sent unes mans que busquen la seua cara, que busquen el seu cor...que busquen tot el que l'ajudava a seguir envant. I l'abraça, i l'estreny... tan fort que li fa mal i rep mil i un petons al front, a les galtes, a les mans. I junta el cap amb el seu...i la son cobreix els seus ulls.

Surt el sol, desperta, ningú més...sent la seua calor i aquella olor...pluja als seus ulls.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Enmudeix

" Escolta, no diguis res, deixem escoltar la teua respiració, els bàtegs del teu cor, deixem sentir la teua presència, el teu olor, deixem escoltar el teu silenci. Tanca els ulls i respira ben fort, ensuma tots els aromes que volen al teu costat, descriu-me'ls tan detalladament com puguis...i somriu, per favor, no deixis de somriure. Ara torna a tancar els ulls, aferra les teues paraules...i per un moment, per un sol instant escoltem, deixem dir-te a cau d'orella les paraules que guarde al calaix des de fan tants de vespres....des de la primera volta que et vaig mirar detenidament. M'he llevat un poc la màscara, només per poder explicar-te tot el que hui m'apresona el cor. Deixem consumir-me al teu costat, deixem ahofegar-me amb els meus sentiments. Tot es redueix al eterne concepte que sempre ens ha caracteritzat, aquell que et fa escalar muntanyes i caure al buit "buscar". La meua respiració s'entretalla quan estic tan aprop de la veritat, però per favor, encara no obrigues els ulls. En tu l'estic buscant, en el teu camí, en la teua rialla, en aquell gest tan peculiar, en les teues mans, en la teua olor, en la teua calor, en la teua dolçor. Obriràs els ulls i m'enlluernaré, un raig verd s'em clavarà per tot el cos, cremant-me, destrossant-me per dintre. Llavors diràs algo que el meu cos inert no escoltarà, buscaré la teua mà i cauré. Aferram ben fort i llevam l'alé, i deixem morir amb l'ànima satisfeta...."

Deixa a una banda la tinta, plega la llibreta i la guarda al calaix...maleïnt-se per que les forces l'hagin tornat a fallar.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Inmòvil

No cal que digui res, és més, no cal, ni tan sols, que torni a pensar. No fa falta que torni a obrir els ulls, en té prou amb ensumar aquell aroma que, com la pols es va colant per totes les seues entranyes. Ho va aprendre, a un passat, va aprendre a girar el cap, quan anava a l'escola de la frivolitat...per sort, va suspendre l'examen final. Respira, el seu cos s'estremeix, com eren aquells versos que una nit sortiren del seu calaix d'emocions? Com l'agradaria poder escriure totes les imatges que es perden dins les seues pupil.les! Dirigeix els ulls cap al sól, volent fixar aquesta imatge per sempre al seu cap....per així espantar el record que, com un amic fidel, torna cada vespre. Alça la mirada, s'enlluerna, es torna a trobar amb eixe camp de pomes i pins que reflexen els seus ulls, tremola, com l'agradaria....Inmòvil es queda cada volta que sent la seua força darrera. No cal que miri....el seu olor és inconfundible. Somriu i quin mar d'emocions! Quina mostra més gratuita de la vida que porta al damunt! Les paraules xiuxiulejades es perden dins les seues orelles, tan suaus, tan dolces...tan fortes...la fan enyorar tant....

Inmòvil es queda quan sent les seues mans damunt d'ella, aturant-li el cor, donant-li vida...fent-li enyorar la tendressa que tant li falta.

divendres, 6 de novembre del 2009

Enyorança

Somriu....i quina punxada al cor! Gira el cap lentament, al seu mon blanc i negre es comencen a filtrar trets de color. Les seues retines ja no son capaces de distinguir aquell sentiment amagat que acarona l'ambient. Tot s'esdevé tan aviat...quasi no es pot moure, de la seua boca no surt més que un silenci aprisionat per la por a l'inconscient. El seu cos es tensa quan sent eixa mirada imponent, eixa força...eixos ulls tan experts que somriuen sense timidesa. Recorre les seues pupil.les per l'espai que els envolta, sense fer cas a l'evident intenta aparentar serenitat...esquivant aquell mig somriure que, com el sol a la matinada, es va dibuixant al rostre...i els seus ulls s'en van, com atraiguts per un iman, a la recerca d'aquella font de vitalitat. Les seues mirades es troben....què pot pensar? I què feble es sent! Ha oblidat la seua màscara...les portes del teatre estàn tancades....ara només queda la veritat...o la improvisació. Torna a amagar-se baix una capa de fortes costures que s'ha anat fent cada vespre, amb el pas dels anys. Vol cridar, aferra al seu impetu, el reté ben aprop seu, no li pot deixar fugir. Com li agradaria dir-li...que han estat els d'adalt...que no ho va triar....que li necessita tant...sense saber perquè. Com dir-li....

Que l'unic que necessita és abraçar-lo ben fort, ahofegar les seues pors, aferrar-lo amb tendressa de la mà...com a un pare...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Muda

Ja torna, ja es dona la volta, ja torna sobre el seu camí, ja gira, ja avança, ja es posa damunt terra. Ja descansa els ulls sobre els seus, com un ocell al posar-se suament sobre una branca, tan tranquil, lleuger, expert, hàgil. Ja torna a somriure mostrant la llum, la dolçor, la tendressa, simpatía, curiositat, infantesa. Torna a posar les mans damunt ella, l'adrenalina es dispara a la seua sang, tan excitant, tan emocionant, més que un gran salt, una novel.la de Dickens, una nit de bogeria, un solo de Hendrix, una cançó d'Eric Clapton, la cara B d'Abbey Road, un 69, més que el rom, la marihuana, un examen brillant, una felicitació, un premi, una mirada, mil i un petons...més emocinant que la vida mateixa. I què més adjectius podria dir, si al seu cap s'aglomeren tantes emocions a la vegada? Atrapa al vol una mirada fugissera, pausadament, analitza els seus moviments. Torna a sentir la seua rialla, un musical de colors, dibuixos i sensacions surten de la seua boca...aquell paradís de sabors ocults darrera del seu somriure. Aquell paradís al que té accès a cada segon malgrat que s'hagui d'amagar baix els seus braços.

Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Penjant

La suor cau per la seua pell com la pluja al carrer, el seu pel banyat brilla com el sol, les seues mans, suaus, valioses, com el brillant més bonic del món. S’alça i cau, es torna a alçar, cau, una altra vegada més...i torna a baixar. L’altre part li mira, somriu per dintre, els seus ulls es troben, les seues mans es creuen fent el seu camí juntes, separant-se i tornant-se a trobar, dolçament. Sense paraules, només mirades, mirades d’enteniment...mirades que parlen per sí soles, mirades que enlluernen, que s’entenen, que s’abracen en silenci. Un somriure creua la seua cara, els seus ulls brillen mentres que es torna a alçar, sent els seus braços, forts, com la sensació que li recorre en aquell moment. Sap que no la deixarà caure. Mentrestant, tot segueix la seua cursa, tot flueix allà dintre. La seua respiració s'entretalla sovint, la sent, forta com el vent, suau com una fulla que cau. Una altre vegada més...li sent més aprop que mai, els seus llavis freguen els seus cabells, el seu alé, les seues mans, el seu cos, tot. I eixe nin que du de dins, eixa mirada que reflexa l'infant que viu al seu cor i que somriu tan inocent...I què més pot pensar?

Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Sentits

Melodía, dolça i mendrosa. Música que salta i s'amaga, que es cola dins les orelles omplint cada espai. Melodia letal. Trista serenata d'espera, mentres que, a l'altra banda, els sentiments oprimits lluiten per sortir. Olor, deliciós olor de menta i mel, avançant peresós per l'espai. Olor de taronja i pi. Assassina aroma que envolta i aprisiona. Calor, únic, com la primavera. Càlid i reparador. Malèfic calor que recorre el cos, estreyent com una serp. Mirada, sincera i tendre. Mirada d'infant, inocent, blanca, pura. Ulls ràpids que, com la pluja, inunden el cor i comprimeixen l'ànima. Moviment hàgil i ràpid. Moviment graciòs, estudiat, lliure. Gest tan familiar que allibera les nits amagades al calaix. Veu, clara i bella. Veu cantarina, firme, segura. Paraules que fan enyorar. Tacte, suau i perfecte. Tacte fi, hermós, com si de la més bella escultura es tractès, amb cura. Pell que fa ensumar les sensacions que no s'obliden amb facilitat.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.

I hui... he tornat a morir a les teues mans.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Mind Games

Passetja els dits, pausadament, com un murmuri. Torna a acaronar les cordes, amb la dolçor i la satisfacció de tenir-la entre els seus braços. Ha il·luminat les seues nits des de fa tant...Ha convertit els seus silencis en melodies, ha convertit les seues paraules en una escala de sorolls harmònics. Mira els ulls que li vigilen tot el temps des de l’altra punta de la cambra. No són tan diferents...han hagut de passar per les mateixes dificultats, han somniat i han perdut. Però sobretot han hagut de segrestar les seues pors i guardar-les al racó més fosc dels seus cors. Les paraules són suspeses a l'aire, ballen amb les idees que surten dels seus caps, juguen amb els seus pensaments amb la innocència dels infants, tan pures... S'asseu al llit i li mira, als seus fins llavis es dibuixa un traç de mig somriure, com si estiguès esperant el moment idoni per mostrar-se sencer. Des de la seua perspectiva veu una ànima marcada pels esdeveniments, que lluita per deixar-se veure, per obrir-se camí entre les ombres del gran teatre, somriu, passetja els seus pensaments per la seua boca. L'altra part està dreta, encara acaronant les cordes que tanta companyía li fan a les seues nits, li mira...Veu una ànima marcada pel passat, però que, ha aconseguit arribar més enllà que ningú, més alt que la lluna...i malgrat tot, la insatisfacció encara no s'ha anat...l'assassí de les seues pors. Somriuen, pensant, el seu llaç tan fort....i tan llunyà.

Let me take you down 'cause I'm going to....

divendres, 4 de setembre del 2009

Expectació

Ho torna a intentar i falla, es queda a la meitat....com seguia? El seu cap no és capaç de recordar. Mira al seu voltant, malgrat no vulgui ha de mirar, sent que ho ha de fer...I com es meravella! No pot apartar els ulls, com si estigues mirant la figura més bonica que les seues pupil.les sempre han anhelat. Es torna a concentrar, tercer intent, no s'ha allunyat massa...i quant li queda per aprendre! I com es meravella! Sent curiositat...una atracció tan forta que malgrat el seu cos no li respongui es tornarà a alçar. De reull pot veure el somriure amagat d'uns ulls que li miren expectants, evaluadors...com descriure la sensació? Una vegada més...Intenta enrecordar-se...pensa, com eren aquelles paraules que un dia van entrar al seu cor, donant-li valentia i coratge? No se'n recorda, somriu per dintre i mou el cap. Atura i mira, sent com les vibracions flueixen a l'aire...i cauen....cauen com fulles de tardor. Pas per pas, sense pressa, suau, dolç...quasi imperceptible. Els seus ulls inexperts no poden deixar de mirar, deixar de demanar-se....deixar de somriure. Tira la vista enrrera i mira pel cantó dels records...el primer pic que ho va veure...com es meravellà! I el segon....i el tercer. Per sort...el tren encara no havia partit.

Torna a sentir aquells ulls expectants, ho deixa fer, tranquilitza a l'impaciencia i somriu a l'inexperiència

dimarts, 18 d’agost del 2009

Transparent

Torna a passar-se els dits pels cabells, els ulls a l'horitzó i, com buscant una explicació, torna a mossegar-se els llavis. Mira més enllà, més lluny de tot el que li han ensenyat a ser..més enllà del que ella mai s'ha imaginat...més enllà dels seus murs, de les seues perspectives. Torna a sentir com l'emoció del primer moment l'agafa amb força, sense cap perquè sent com un raig de sol il.lumina el seu gran escenari. Fa temps que ha deixat d'escriure poemes de súplica a l'ilusió, fa temps que ja no demana emoció al cel, fa temps que no busca els grans actors...perque ja té tot el que necessita. Ja té tot lo que l'omple, tot alló que li fa respirar ho ha trobat...i de quina manera més inesperada! Ha deixat d'escoltar les llargues melodies d'espera cap a la felicitat, ha deixat de fer cua al mercat de les ilusions, la por ha passat. Sent que cada pic està més aprop de la veritat, de ser el que sempre ha volgut ser: ella. Ha sabut obrir la seua ment, deixar entrar la racionalitat per combinar-la amb la passió...i es que l'agrada tant el pes d'un somriure! Ja no hi ha fantasmes a les seues nits, ha sabut abraçar les seues inseguretats. Ha trobat la clau del passat i l'ha guardat dins el calaix del seu cor. I esque...li queda tan per aprendre!

Somriu mentre que arriben a la seua memòria les paraules que contenien la clau del seu destí.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Partida

Bufa el vent, tanca els ulls intentant recordar aquell instant en el que tot va cobrar importància. Somriu, ha passat poc temps des d'ençà i ara se li presentaven varies nits sense el seu alè, el seu somris...sense aquella font de vida inagotable que fa que el seu cor fugi del seu cos, que li fa perdre el control, que fa que tot el seu mon gire tan aviat. Respira, obre els ulls i intenta centrar-se. I...com no eu havia vist? Com s'havia deixat dur tant? Sospira, què fàcil havia estat deixar-se dur per un impuls! Malgrat tot, havia reparat en ell...fa temps que pensava en com les circunstàncies havien fet que el sentisca tan aprop, i, per un pic, la seua percepció no l'havia fallat. Per un pic no tenia por, sabia que no li seria fàcil a l'hora de partir...però també sabia que l'estaria esperant, perque, eren tan similars! Un somriure creua la seua cara al recordar el temps que havien compartit feia escassos dies. Camina per les rutes dels records i s'atura a l'estació de l'esperança i la ilusió. A la seua porta criden els dubtes i la indecisió, sí, voldria obrir, per què tot es fa més dificil quan ja està quasi fet? No obstant un sentiment d'empatía creuà el seu cor, sabia el que sentien...sí....similars....com les fulles als arbres, com les ones a la mar. Forts com les roques però també febles.

Recordà com havia aconseguit pintar aquells sentiments tan nítids al seu cor...pinzellades molt fines que li llevaven la por...i somriu.

divendres, 12 de juny del 2009

Capaç

Mira, mira tan aprop que li fa mal, l'enlluerna, li fa mal als ulls, dessitjaria desviar la mirada i malgrat tot, no ho pot evitar. Cerca pels racons una via d'eixida i no troba més que un silenci abrumador...el mateix silenci que poblava els seus somnis no fa pas tant. La seua respiració és entrecortada, les darreres paraules resonen dins el seu cap. Tanca els ulls, perd el contacte visual, per un moment té la falsa sensació d'agafar forces, de deixar de tremolar per un sol instant, els torna a obrir. Fuig dels ulls que l'observen, es deixa descobrir, segueix la ruta prevista per un principi i...què fàcil era preveure el que passaria acontinuació!...O a lo millor era el que ja estava escrit des d'un principi...i només estava seguint les pautes marcades. S'atura, respira, mira...i veu tot alló que ha estat cercant, i veu que tot s'ajusta a les seues paraules, tot adquireix el color que li vol donar...que tot flueix amb prou facilitat, tanta que li fa por. Sent la seua calor no molt lluny, encara que la seua ment es centri en les seues paraules no pot evitar pensar en com enyora...Es somriu per dintre quan torna a veure aquells gests que li són tan familiars, aquells gests que li van cridar tant l'atenció ja als mesos de l'hivern i la trobada. Es va despullar, es va mostrar tal i com era...va fer la major de les seues instrospeccions...llavors li tocava moure peça a ella.

- I tu...fins on estaries disposat a seguir-me?- Li va mirar directament als ulls, els seus caps es fregaven, un raig de lluentor travessà la seua mirada, havia encertat.

dimarts, 19 de maig del 2009

Mira

Tanca els ulls, respira, els torna a obrir. Sent que, com a cada pas que dòna el seu cor se li encongeix, com si una mà l'estrenyès amb molta força...com si la seua mà el volguès treure. Manté la mirada cap a terra, poc a poc li han ensenyat a desviar la mirada a la veritat, als sentiments...a tot aixó que fa vibrar. Tasta el sabor agridolç de l'impotència, de la desolació, fins i tot de la tristor que cobreix tot el que li envolta, ho tasta i als seus llavis...ja és mort. De sobte sent que el seu cos involuntari no respon a les directrius marcades pel seu cap, sent el dessig impenetrable d'avançar,de còrrer, de desafiar a tot el seu entorn i demostrar que al seu interior encara hi ha lluentor. Creua les barreres que l'han imposat els d'adalt i s'adentra als passadissos del desconcert i la confussió. Passa pel costat de les ombres de la por i de l'empenediment, li volen tirar cap enrere però no ho aconsegueixen. Sent com la serp de l'adrenalina es va apoderant del seu cos i arriba...arriba a la porta de la decissió i el valor. De sobte sent fred, sent por...però la seua ràpida mà ja l'ha obert. El seu alé l'abandona.

Sent la calor d'uns ulls tendres, que acaronen, d'un blau tan intens que malgrat no els miri l'enlluernen....i llavors alça la mirada.

diumenge, 17 de maig del 2009

Incapaç

Desperta del seu món fictici. Al gran teatre la funció segueix el seu curs. De reull pot veure com els actors cauen, ploren, criden darrera l'escenari, però surten a escena amb un gran somriure. Es el que els han ensenyat a fer...i què be que ho fan! No vol mirar més, no pot...S'alça i camina, s'allunya del gran teatre i s'adentra a les rutes de l'enyorança. Sent la seua olor i malgrat que patisca vol deixar-se dur per aquell perfum. De sobte sent com una presència l'acompanya, una presència que s'ha anant fent amiga seua amb el pas del temps...la benvolguda nostàlgia...Aquella que li fa recordar, aquella que li transporta al passat i li recorda els bons temps...Aquella que, a les nits més fredes l'acompanya al llit oferint-li el seu plor. Salta, amb la seua mà només pot fregar els núvols d'un altre dia gris, necessita tornar a fregar el cel, acte que, a un altre temps aconseguia. S'atura, escolta, el vent du la melodia d'eixa cançó que li remou tot el cor. Tanca els ulls, cau als braços de la nostàlgia, als seus ulls no queden llàgrimes. Els darrers acords s'esfumen, silenci, a la seua ment encara està viu el record d'aquells acords...i del vers I have to break down all the corners of this world....and I miss you. I és llavors quan es torna a alçar i, mirant a la seua amiga nostàlgia només pot pronunciar una paraula:

Incapaç

dimecres, 29 d’abril del 2009

Silenci

Silenci, aixó es tot el que sent, tot el que veu, és el seu pa de cada dia. Obre la finestra de la veritat, no vol mirar, els seus ulls tancats s'enlluernen amb la seua llum i esque què pot fer més que rendir-se a la passivitat de les seues paraules? Fa temps que ho intenta, com una enredadera grimpa per les seues paraules, intentant trobar el significat que ja sap des d'un principi. S'enfada amb les ombres, que poblen els seus passadisos. El perill l'acompanya, s'ha convertit en el seu seguidor, vol fugir...i no pot. És llavors quan torna a veure aquell rostre compungit demanat-li que no se'n vagi, que no fugi. És fàcil, seria tan fàcil...ha raptat el seu cor, s'ho ha duit deixant-li com a resposta el seu alé, les seues paraules, el seu somriure, els seus ulls tan nítids...tan blaus. Sabi és el destí llevant-se del mig i deixant que ells escriguin la resta. Diversos són els traços que fan, un sempre més alt que s'altre, un sempre més ràpit que s'altre, un sempre més decidit que s'altre però, així mateix, com li agradaria dibuixar el mateix traç, com li agradaria obrir-li el seu cor...i no obstant...seria la seua perdició.

I és llavors quan es rendeix al seu alé, sentint com tot li dòna voltes...com si de veritat fos el darrer pic.

diumenge, 5 d’abril del 2009

T'ho dic

S'amaga al racó del seu interior. Lentament intenta analitzar tot el que envolta el seu cor, sent les vibracions, produides amb la mateixa força que una pedra llançada l'aigua, dibuixant grans ones. Embadalit es queda sentint aquest bàteg, tremola quan la sent aprop...sent com la pedra cau i provoca ones al seu cor...i com l'agrada.


Em quede mirant-la d'amagat, al gran teatre on totes les mirades es dirigeixen cap a mi. En silenci la despulle i recorde el seu alé, tan aprop del meu, recorde la seua mirada de nina amb la que tantes nits he somniat. Tremole quan em mira, em fa nu per dins, són tants els sentiments que hi ha en lloc. De pics tinc por de que arribe el final...però vull viure el dia a dia amb ella...i que siga la bogeria, la que eu determine tot.


Ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos, y te he cantado al son de acordes aún no inventados.


Espere que t'agradi :)

dissabte, 28 de març del 2009

S'éveiller

Es mou al llit, obre els ulls, un nou món es descobreix als seus ulls...tan enfora de la realitat. La claror grimpa per la finestra i la descobreix. Han passat tantes llunes des que tot va començar que fins i tot ara es meravella. Mira al seu voltant, unes mans tendres s'afanyen en preparar qualque cosa que, des del seu puesto no veu. Somriu i pensa en com ha deixat de ser tot un joc, fa temps que la despreocupació la va abandonar...massa temps. Potser...al passat hauria d'haver estat més valenta, no haver deixat que el temps passàs i que no haguès estat ell, amb el seu pas impenetrable el que ho haguès decidit tot, el que haguès anat desgastant tot allò que un dia va tenir sentit. Haver sabut trobar les paraules exactes, la força necessària i, sobretot, el valor suficient com per donar el pas...però el record dels bons moments la feien tirar envant, sense reparar en el que de veritat dessitjava. I s'empenedeix, no per ella...sino per l'altra part. Potser, si haguès fet aixó, ara hauria trobat la solució per passar desapercebuts davant la mirada dels d'adalt. Sent la pluja caure, mentre que uns ulls com l'aigua la somriuen des de l'altra punta, s'aixeca dels seus pensaments.

Deixa que el seu alé l'acaroni... ha nascut un nou dia.

dilluns, 23 de març del 2009

Colors

S'atura, torna sobre les seues passes, sospira i camina. Els seus ulls recorren l'espai que l'envolta, té pressa, no sap per què...el seu món s'ha tornat tan distint! Respira, el cor la bateja fort, no pot aparentar tranquilitat, ja no, no pot controlar les respostes del seu cos cap al que la fa vibrar per dins. S'asusta, com una enredadera grimpa per aquesta nova sensació, tan incontrolable per ella. Tremola, s'atraca, no pot més, sent com tot s'allunya d'ella, les imatges percebudes pels seus ulls deixen aquell to blanc i negre i es fondeixen amb els colors que, com per art de màgia, comencen a aparèixer. Alça la vista, ell l'ha trobat. Sent com el cor se li encongeix, no pot apartar els ulls d'ell, malgrat intenta mantenir-se forta, no pot...discrets es donen la mà, entrecreuen els dits tremolossos, vigilant tot el seu voltant. No fa falta dir res més, amb una mirada s'entenen, han aprés a comunicar-se entre els murs que els separen. Somriuen...dessitjosos de poder tornar dins del seu mirall...on les formes i els colors es fan a les seues mides, on es poden mostrar tal i com són.

Discrets deixen que l'aire es dugui les seues veus...han tornat a trobar-se dins la mar.

divendres, 20 de març del 2009

Ella

Embadalit, fora de lloc, meravellat...aixina es queda quan la mira, quan els seus ulls es posen amunt d'ella. Com una serp, plena de tendressa i dolçor, és la sensació que li recorre el seu cos. Fora del món que comparteixen es mostra discret, distant, fred, lluny de les seues emocions, i sent punxades al cor cada pic que eu fa. Voldria mostrar-se nítid, clar com l'ànima. Però els han creat barreres....murs de paper que, com les fulles a la tardor, no triguen en caure quan són plegats, a la seua realitat, al seu món...eixe petit espai que és només d'ells. Allà on tots dos mostren la seua nua ànima, on les seues paraules no s'han d'amagar, on les mirades es creuen sense cap tipus de por. Ara que ell és lluny d'ací, pensa, recorda, torna a viure tots els moments que, al seu rostre han dibuixat aquell somriure, el qual, tots dos han begut. La recorda...vol guardar la seua imatge, però sobretot, vol tornar a sentir-la, voldria tancar els ulls i escoltar la seua veu, el seua alé tan aprop del seu...i com dos infants...tornar a nèixer. Perque ella dòna color a les seues parets blanques, perque sense ella, el seu entorn no és cap jardí.

Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.




De Blau.

dilluns, 16 de març del 2009

Passivitat

Tanca el llum i seu al llit, mira per la finestra entreoberta, la lluna l'il·lumina, fent-la tancar els ulls. Es mossega els llavis, recordant el seu alé, la seua mirada apareix a la seua foscor, produint-la una tendre sensació. El fum que surt de la seua boca forma figures a l'espai de la seua cambra, duguent records que es queden dins les seues retines. Sent una punxada al cor, té por, en certa part, sent com es va atracant el perill...el savi perill que tants de pics els va avisar. No vol reaccionar, vol mostrar passivitat..però sap que no pot. Ara és el moment de tornar a agafar la valentia que tants de pics l'ha fet companyia al passat. Però sap que no pot lluitar, sap que, si ho fa perdràn la guerra...i és l'últim que vol...fer-li perdre la gran batalla. El vent recorre el seu cos, sent fred, com la gèlida distància que ara els separa. Es va prometre no caure en el joc de l'importància i el sentir...però ha aconseguit fer-la entendre que no tot es pot racionalitzar. Somriu, els seus pensaments intenten trobar la sortida idònia...i ho aconseguirà, malgrat tot ella sap com fer-ho, sap que ell també ho vol.

Es tomba al llit, pensa....els seus llavis dibuixen un tímid somriure

diumenge, 15 de març del 2009

Seaside

La mar es mou, forta, impenetrable, lliure com el cant d'un ocell. Les ones es fondeixen amb les roques, inmòbils. L'horitzó s'allunya, inalcanzable. Mira al cel, deixa que els seus ulls es deslluernin amb la llum del sol, alça la mà, l'agrada el contrast que fa amb el blau cel, llavors somriu i es deixa dur, els seus peus acaronen la sorra. L'entren ganes de còrrer, d'allunyar-se del món que els envolta, de sentir, per uns breus instants la tan ansiada llibertat...encara que només sigui una ilusió momentània. La seua roba flameja, com una bandera moguda pel vent, mentres que corre devora la mar. Mira endarrere i es troba amb el seu somriure, tan sincer, com si d'un nen es tractés la mostra la seua ànima, nua, pura, sense engany. Corren, boten, canten al ritme dels seus cors accelerats. Les dolces ones arriben als seus peus, acaronant-los. Cauen a terra, riuen, volen tornar a sentir-se nins, juguen amb la sorra, deixen que el sol els descobreixi. El mira, vol recordar la seua mirada quan ell ja no hi sigui, i als seus braços, tanca els ulls.

Miren l'horitzó, tan enfora...com ara són ells del món.

divendres, 13 de març del 2009

Alé

Seu al seu costat, no diu res, no cal. Respira suaument mentres que mira a terra. Posa les mans a les galtes, pensativa, juga amb el seu penjaroll, sent la música de fons mentres que els seus ulls creuan l'horitzó dels infinits esdeveniments que passen per la seua vida. Llavors se'n recorda d'aquell dia on tot va canviar, on la seua percepció de les coses ja no va ser igual...on les seues ilusions es van fer reials. Es remou el pel estorada, hauria pogut aturar, deixar de caminar en aquest cami que, cada pic es fa més empedrat...podria haver-ho fet, però no pot...ja no, sap que no ho pot fer i lo més important...no vol. No vol renunciar al que, ara mateix la fa viure, la fa veure la vida des d'adalt, al que la fa fregar la lluna a les seues nits més fosques. Te por...no per ella, sino per els nous esdeveniments que es podrien produir si baixen la guardia. Sent la seua mà a la seua esquena, es tomba a la seua falda, tanca els ulls mentres que lleugeres paraules acaronen les seues orelles amb tendressa. El mira.

Sent el seu alé, l'acarona...amb tendressa beuen.

dijous, 12 de març del 2009

Sentir

Tanca els ulls i sent...només sent, vol sentir-ho tot. Sent l'aire, com remou tot el que la envolta, les fulles als arbres, la pols...sent el renou que fa el món, tan lluny de tot el que ara cobra sentit per ella. Sent la lluentor del sol, entrant pel seus ulls tancats...transmitint-la a través dels seus raigs una calor que la fa sentir-se be...tan be. Obre la seua ànima, es deixa dur per les emocions que recorren el seu cos, i el seu cap fa temps que ha deixat d'enfonsar-se en pensaments retòrics que ara s'esfumen com les ones a la mar. Somriu per de dins, no se'n vol anar, beu de tot allò que, en aques moment la fa viure. La seua tendressa es fa més forta, s'aferra ben fort, com si d'una font es tractés, no s'acaba...i ella amb les mans obertes i les buxaques buides l'agafa. No cal parlar...inclús sense dir res ja ho sap tot...el seu cos s'ho diu tot.

Obre els ulls, sent la seua mirada...sent la seua tendressa.

dimarts, 10 de març del 2009

Indicis

A pases lentes gira un cantó i s’adentra dins una nova realitat, on els colors, les formes i el soroll la fan meravellar-se de tot un poc. Amb el cap baix sorteja els obstacles que es troba al seu camí. No perd el ritme, tranquil, passiu però al mateix temps expectant. Pel seu cap passegen imatges dels moments de l’ahir, no es queden fixes, sinó que, com si d’una pel·lícula es tractes, van passant...un tímid somriure apareix als seus llavis mentres que es perd entre la gent del carrer. El vent remou el seu pel, dins la seua ment comencen a sorgir els primers pensaments, les primeres emocions...els primers nervis, realment no entén molt bé aquest estat, aquest estat en el que tot són il·lusions i ganes de viure, sembla tranquil·la mentres que travessa un llarg carrer, sent els batejos del seu cor, es fondeix amb el seu ritme. El temps corre al seu costat, s’esfuma, es crema amb les seues passes, com si d’un veler es tractes, es balanceja al seu costat. Alça el cap, cerca dins l’espai una forma semblant a ella, respira suaument, decidida, no té por...ja no.

Mira tot el que la envolta...tremola quan els seus ulls es posen damunt ella.

diumenge, 8 de març del 2009

Calfred

Mira a fons tot el que li envolta, no cerca respostes, sap el que ha de fer. La mira…la mira tan aprop que li fa mal però no vol deixar de fer-ho. Sent com el vent l’acarona, remoguent-li tot el seu pel, la seua roba…la seua ànima. Llavors recorda aquelles paraules que un dia sortiren dels seus llavis, calfreds, sent calfreds cada pic que se’n recorda. Les seues mans tremolen quan la freguen, lentament, sense pressa, camina pel carrer, de reüll la mira….la sent tant aprop, ha creuat tantes fronteres que ara no es pot aturar. Mira al cel, tan blau, tan enfora d’ells, voldria agafar-lo amb les mans…sap que ho pot aconseguir, amb el seu ajut…amb ella…és l’impuls que necessita….que necessiten tots dos. Calfreds, sent calfreds quan el mira…quan caminen…quan somriuen, calfreds senten…com si tot giràs molt aviat…tan aviat que ni tan sols poden tancar els ulls. Tan pendents de tot…com l’endemà fos la fi del mon.

Calfreds sent quan la diu aquestes paraules…calfreds sent quan ella el mira

dilluns, 2 de març del 2009

Paraules

Treu el cap per la finestra de les emocions, somriu i pensa en com ha arribat tan lluny. Distrait juga amb les fulles que cauen del cel mentres que, al seu cap s’ajunten paraules soltes, paraules que totes soles no tenen cap finalitat, però ell sap com donar-les sentit. A poc a poc les va enllaçant, com un poema les va fent encaixar, les vol fer seues…i se’n adona de que no només li pertanyen a ell, se’n adona de que ja és massa tard com per voler fer-les seues…i somriu. Es tomba al llit del present i observa com el cel es torna fosc, espera, amb els ulls recorre tot el seu entorn, lents acords surten dels racons, lentes notes compassades de paraules el fan meravellar-se de tot alló que sempre ha enyorat…i que ara perd importància. No vol tancar els ulls, ja no, sap que si els tanca perdrà tot el que ara l’omple per dins...i torna a somriure. Torna a sentir la calor de la joventut, fa tant de temps que ho desitja que es vol aferrar per sempre a aquesta sensació de benestar intern, paraules, sí, lentes paraules fetes a mida surten del càlid vent que recorreix tot el que li envolta, paraules que han aprés a compartir.

I somriu sentint com tot s’ajusta a la seua veu...i els seus ulls parlen per si sols.

divendres, 27 de febrer del 2009

Valor

S'aixeca del seus somnis amb un cert regust a tendressa, tranquilament va posant les seues idees en ordre mentres que es toca la cara distraidament, com sempre que els seus pensaments recauen dins la mateixa situació, la mateixa realitat...tot alló que li fa vibrar tant i que, poc a poc va aconseguint. Frega amb els dits els seus llavis, somriu i camina. Travessa carrers, ensuma odors que li resulten molt familiars i que fan que se li eritze la pell, està tan aprop...i ho sap, ha esperat tant aquell moment que ara no el pot deixar fugir, per molt que li frenin sempre sap com ensortir-se, sap com continuar la seua ruta, el seu camí. Travessa el gran ocean dels somnis, l'ha de passar com sigui, sap que tard o prest ho haurà de fer...perque ja no pot soportar aquelles nits on es desperta amb la suor banyant-li la cara, amb el cor bategant-li molt depressa i enyorant tant....tant que s'ha armat de valor i ho farà, creuarà l'ocean, arribarà més enllà de lo que mai ha arribat, perque ho sap...sap que la vida l'ha donat una altre oportunitat...i que no pot fallar, ara no...ara és el moment idoni per fer-lo...i malgrat tot, una part seua sap que a l'altre banda trobarà el seu alé.

Somriu...sempre estàn on volen ser...i tanca els ulls

dimarts, 24 de febrer del 2009

Calor

Tanca totes les finestres de la seua ànima, no vol pensar, no vol parlar...ni tan sols li queden els records dels somnis. A la seua concepció s'han buidat els moments de lluita i victòria, només queda el fals sarcasme de tot el que, a un altre temps era ho més important. Es fondeix amb els espectres de la felicitat que ara són desgastats i grissos fantasmes que persegueixen la seua eséncia. Es deixa caure maleint tot el que li ha duit fins aquest estat de passivitat i obscuritat absoluta. Fora els seus murs sent els sorolls de l'ahir, de l'ironia i la ràbia. En part voldria fugir del seu món...tan gris i tan distant del que a un principi s'havia imaginat, però sap que és massa tard...massa tard com per intentar rompre una paret...a la seua pressó custodiada per l'ignorància i la passivitat no hi ha cap sortida possible...o aixó creu. Arrossega els peus a terre, fent lents moviments intenta caminar, els genolls li tremolen...fa tant de temps que s'ha aturat....i tan poc que s'ha adonat...s'en adona que ha perdut el joc...tira la tovallola....i cau a terre. No es fa mal, no...sent com una calor li recorr tot el seu cos. Reconfortant totes les seues entranyes, obre els ulls, es ceguen...la llum es tan forta que els seus ulls no s'en acostumen, ho veu, ho veu tan clarament que plora...plora mentres que la calor es torna part seua, un càlid corrent travessa el seu cor i fa que torni a la vida...i torna a respirar.

Les seues parets cauen als seus peus...beu de la seua tendressa

dilluns, 23 de febrer del 2009

Equilibri

Sent com les fulles remuguen als arbres, com la foscor es va apoderant poc a poc de la ciutat, els primers raigs apareixen incandescents dins la seua ment, donant-li forces, donant-li la calor que tant enyora. Equilibris fa, a la delicada corda que, dia rere dia va anar teixint amb molta cura, la corda que sap que no pot estirar...i que tanta por fa que es trenqui. Equilibris fa sense por a caure, i si aixó passàs un raig evitaria el seu cop, ràpid com la llum, tendre com la mirada d'un nin, fort com una roca quan la mar l'espitja...blau, únic, transparent com l'aigua. Dins del teatre on els espectadors porten màscares que oculten les seues cares s'esforça per oferir un bon espectacle, sabent que un sol fall cremaria tot el que ha creat. Amb tranquilitat torna a pujar, observant, inmòbil, amb un somriure pintat a la cara, no hi ha passes en fals, no se li passa pel cap fer grans fets, no hi pot haveure cap equivocació i esque, inclús a les seues nits més fosques sempre guarda aquella part de calor, esperança i passió per l'endemà que tant li fa viure. De reull mira com tots s'en van, no hi ha cap aplaudiment, reina el silenci, el gran teatre s'ha buidat, el ball de disfraços ha arribat a la seua fi, discretament torna sobre les seues passes, esperant el moment en el qual arribaràn, agafats de la mà, el pensament i la falsa llibertat. Mentres que una ombra, fosca, gris però plena de vida avança per l'escenari.

I torna a pujar, amunt el cel i les butaques buides beuen d'aquell sincer somriure... fan equilibris

diumenge, 22 de febrer del 2009

Invisibles

Invisibles....com els somnis més dessitjats, són invisibles, com el color de la veritat. Es mouen lentament, sigilossos, no volen que ningú els miri, no volen alertar a ningú...volen passar desapercebuts dins tot el que els envolta. Discretes passes els apropen entre llunyanes barreres que els han creat els d'adalt, entre la foscor de les mirades tornen a sortir, amagats, sense pressa, vigilen tots els seus moviments. Cauen dins el cercle del joc i el perill però saben com ensortir-se. Veuen com tot passa al seu voltant, tranquils, mostrant una falsa passivitat per tots els fets que els arriben, d'enfora senten els sorolls de la vida, de l'esperança...de l'arribada. Potser hauríen d'haver sigut més valents del que, a un passat no varen ser, però saben que ja es massa tard, massa tard per tirar-se enrrere....massa tard com per sortir de la seva realitat. Lleugeres paraules volen amunt ells, paraules pensades, paraules que no són espontànies...paraules que tants de vespres varen pensar, paraules que varen dir a sa lluna quan estaven sols i que ella, amb la seva lluentor implacable va aprovar. Invisibles són, com la força dels seus ulls, com el poder d'aquella cançó que fa vibrar. No triguen en tornar, saben que ho han de fer.

Amagant les seves cares, tornen a la realitat, sabent-se seus, sabent-se invisibles.

divendres, 20 de febrer del 2009

Deslumbra

Mira l'horitzó per la finestra i sospira, es gira i somriu, els seus ulls recorren tots els racons, com cercant una excusa per ser-hi allà en aquell moment, en aquell instant de la seva existència. Lentes passes dibuixen el seu recorregut, pensat i planificat amb molta cura. Lentament l'acarona, sentint el seu tacte, l'agafa i la mira com si fos el tresor més valiós que tingués. Sense pressa la comença a tocar, pas per pas, no té pressió però s'esforça per tornar a agafar l'esperit hàgil que tenia abans, puja la mà per les cordes tensades, tanca els ulls deixant-se dur pels acords que neixen dels seus moviments, es deixa dur entre l'espai i el temps, com si d'un somni es tractàs. Es deixa caure sense amollar-la, la palpa, vol sentir-la, malgrat no la toqui vol sentir els seu tacte. Han estat tantes llunes sense que les seves notes poguessin arribar al seu cor que vol gaudir d'aquest moment per sempre. Sent plenitud, sent que ho podria aconseguir tot, amb l'inocència d'un nin mira el món d'una altre forma, com si tot no fos ja tan gran, a aprés a ajustar-se a les circumstàncies...a saber fugir de les cordes que l'abraçen. Atura mentres que uns ulls curiosos observen des de l'altre punta del mirall, somriu, mostra la seva ànima, lleugera, neta, i , sobretot plena de vida.

Tanca els ulls sentint-se molt aprop i quan els obre es deslumbren.

dimarts, 17 de febrer del 2009

plenitud

La tranquilitat governa el seu horitzó, intentant dissimular passivitat observa l'espectacle que un dia més ofereixen els actors al gran teatre. Els seus ulls recorren totes les seves passes, gravant a les retines tot tipus de moviment espontani. Al seu cap es concentren pensaments confussos, lliures, que fan que pergui el control de la seva ànima per moments, vol volar, però sap que per aconseguir-ho ha de creuar tot el món que el separa del seu objectiu...viure. Deixa que un raig de llum el descobreixi, sabent que, tard o prest haurà de rendir comptes a la vida. Somriu per dins, necessita tornar a creuar fronteres, necessita tornar a perdre s'alé però, sobretot necessita tornar a sentir com l'emoció el recorr el cos al temps que riu, que observa, que comparteix les seves vivéncies. Llavors s'aventura als carrers de la joventut i l'inocència, savent que ja no és cap nin però enyorant aquell sentiment de plenitud al rebre la primera mostra d'afecte. Ho fa i ho torna a fer, sent com tot el seu món gira i aixó fa que recuperi part del seu cor. Somriu i reb l'esperada resposta del somriure amagat que tanta por du al damunt. Camina, deixant-se dur, sent com l'ànima es separa del seu cos, obre els ulls, respira.

Es tomba al llit, somriu, ha tornat a sentir-se viu, no fa falta que torni a obrir els ulls.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Lluentor

Lentament mira tot el que l'envolta, discretament, sense pressa veu com el sol il.lumina intencionadament el punt clau del seu camí. Lentes passes acompanyades de dubtes dibuixen els trassos de les seues intencions. Sense deixar-se veure creua fronteres prohibides i s'aventura dins el seu món que tants de vespres el va costar crear. Els seus ulls enfoquen un paisatge que, d'enfora sembla únic, tranquil, meravellós, mentres que s'atraca comença a veure les primeres proves del joc, amb valentía les passa, creient que ningú més veurà cap on va. Sigilossament va trencant murs, amb molta cura, sense fer cap renou que pugui alertar als vigiles d'adalt. Sap el que fa, malgrat no ho pareixi, sap com ho ha de fer per entrar dins el mirall que separa lo real de lo imaginari i malgrat els perills que l'acompanyen ho vol fer, sap que és l'única manera de tornar a viure. El seu únic mapa és el cel, que guia el seu camí. Amb els primers raigs de llum al cel s'adentra dins els murs derrocats...i amb els últims mira el seu reflexe al mirall. Lluentor als ulls, es fondeix amb el seu alter ego, ho ha aconseguit.

Desperta, es mou al llit, encara amb el regust als llavis.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Solitud

Un dia s'aixeca i mira ses fotos penjades a la seua paret blanca com sa propia realitat que viu cada dia...cada hora. Sense molta dificultat es va posant la roba mentres que un sol el penetra els ulls. Atordit cerca desesperadament el penjaroll que tant de temps el va costar trobar i que a la fi era seu, eu troba amagat entre els llençols, amb molta cura eu agafa i eu mira...eu torna a mirar, a la seua ment apareixen petits records, petits flashbacks que el duen a aquella nit on la complicitat va fer que tot el seu món donàs un gir tan gran que encara li costava creure. Distrait somriu recordant ses paraules i ses rialles que el varen fer agafar força i valentia per dir-li tot el que sentia, tot el que volia i, per descomtat, tots els seus somnis. Camina per ca seva nirviós, esperant que arribi l'hora de partir, encara no sap com eu farà, ni com reaccionarà davant sa mirada dels altres, no eu vol pensar, ja en té prou amb ses papallones que té a s'estòmac. Armant-se de valor obre la porta que el condueix als freds carrers de la selva. Quan arriba cerca per totes ses bandes, com esperant trobar un raig de llum més fort que es del propi sol. Llavors va sentir una punxada al cor, una por a que tots els seus records fossin un somni impossible...i es va tirar cap enrrere...i malgrat tot...eu havia tornat a fer.

A penes es desvelava...fugia per sempre

dilluns, 2 de febrer del 2009

Despertar

Ses meves passes son curtes, lentes, peressoses, les meves cames no volen avançar mes, sent com sa por es va apoderant del meu cos, no puc fer res, intent fugir de ses cordes que m'abraçen pero no puc, avui no....ja no. Maldic aquest moment, aquesta estona en la que, un altre pic he de treure ses forces d'allà on sigui....pero avui tenc ses buxaques buides. Em passes es braç per ses espatlles i em dius que tot anirà be...abans t'hagués creigut, avui faig esforços per creurer-me ses paraules que sonen buides, ho intent. Per es meu cap corren imatges de tot aquest temps...d'aquest temps de lluita i pens que potser el sol surti avui...com també va sortir a altres dies de pluja i llampegs. Temerosa vaig cap al final...el final de tot aquest malson...allà on la veritat em farà veure que em depararà es futur i, sobretot, què hauré de fer per no tornar a caure. I malgrat tot....ha sortit el sol...amb més intensitat que mai. Emocions recorren es meu cos, als meus ulls apareixen ses primeres llàgrimes d'emoció i d'haver guanyat la batalla que, fa quatre mesos va començar. I tinc ganes de cridar al món que la guerra mai es perd, tinc ganes de còrrer fins perdre s'alé, però, sobretot, tinc ganes de seguir endavant, amb més força que mai.
I...sa veritat...es que...per molts de núvols que hi hagués...sempre hi havia un raig de llum brillant....com amagat, esperant es moment idoni per sortir.

Diuen que de tot s'aprén....i aquesta lluita m'ha fet entendre quehem de viure el present i no quedar-mos al passat....m'ha fet estimar ses petites coses...com es soroll de sa cafetera quan ella s'aixecava...i que tants de pics m'ha fet por no tornar a sentir

dijous, 22 de gener del 2009

postal

Tot un món puc posar dins d'aquesta postal,
mentres mir fotografies que em fan escriure aquestes linies,
tots els moments que abarquen els meus somnis
antics dessitjos que arriben als meus ulls
i es fonen amb sa cançó que duc al damunt.
No vull posar gran cosa,
no vull escriure grans aventures ni grans fets,
domés és una postal per recordar,
tot alló que estimes.
Perque no hi ha massa temps,
perque no hi ha grans escrits,
perque no hi ha gran cosa que et pugui dir,
que no s'hagi escrit ja.
Guarde't tot alló dins el teu cor,
no s'ho mostris a ningú...ni a mi,
es teu...considera-ho un petit regal,
un regal d'aquest joc cridat vida,
i que tants de pics has d'apostar per sortir guanyant.
I recorda...si vas perguent al joc...marque't un farol.

dimecres, 21 de gener del 2009

sospirs

Es dificil saber com serà l'endemà....saber qué diràs, que faràs, com duràs els esdeveniments que se't presentaràn...i sobretot es dificil saber si hauràs aprés a manetjar aquest joc en el que esteim tots ficats i només hi ha una manera de sortir...el no res. Es dificil saber quants d'estels hi ha al cel, si trec el cap per la finestra i, entre sospirs i pensaments ho mir a través del caleidoscopi que, cadascú tenim per ulls. Mentres la ciutat sembla morta...com un dessert en el que, ni sa pols fa renou, i em recorr es cos, sense cap perquè, aquesta sensació que et fa estimar més ses coses, recors travessen els meus ulls d'aquella nit on els malsons van fugir per no tornar mai més...on la màgia envoltava tot i no existia l'infinit. Un somriure travessa els meus llavis i pens que, potser hi hagi algo més dintre de cada persona...un sentiment propi, un sentiment que ningú podem explicar...algo tan gran que podria moure muntanyes...una sensació que és només nostra...només de cada persona...algo que ens fa sentir vius...inclús en els pitjors moments...com un raig de llum a un dia nuvolat...alló que et fa estimar. I és ara quan mir als estels i sent una punxada al cor.

diumenge, 18 de gener del 2009

Darrer mati d'historia....

Es curiós...sembla que tot no té fi...mentres que a sa meva habitació es fum ho fa tot més enfora de noltros, la música no deixa de sonar. Els vells temes d'en jack johnson sonen com perduts entre el temps i l'espai, intentant trobar un racó als nostres cors. Ses fotos penjades a sa paret ens duun molts de records que ara volen al compàs dels acords mentres xerram dels carrers i les nits. Recolzes el cap al coixí i expolses fum del teu cos, em tomb al teu costat mentres xiules sa cançó que sona...sa que sempre posam un pic i un altre. Es fum es fa més gran, dibuixam figures que, amb s'aire s'esborren, quedant-se per sempre dins els nostres ulls. Mentres que cerc l'inspiració per acabar aquest escrit tu jugues amb ses rastes, ja les tens llargues - qualque dia d'aquests te les pasaré per sa turbo mix- rius i mires el que estic escrivint, ho mires, ho tornes a mirar i rius perque estic escrivint el que fas a cada segon, tornes a riure -crec que ens hem ficat a un cercle sense fi- me dius entre rialles, m'en ric. Cant sa cançó que duim repetint com 10 pics, em mires somrient, maldius el fet de que no puguis venir demà, et mir -saps que abans mos vorem- em somrius, - es que encara no t'he donat es regal- et mir sorpresa i rius. Sembla mentida...amb tot el que ens queda per fer i lo be que mos lo passam...i si, hauríem de tornar a acabar sa feina...i amb molta pereça mos hi posarem.

- Espera, espera...de què xerres ara?- , -De sa comuna de París...a la monarquia de Juliol...no?-, -No savia jo que els francessos tengueren una màquina del temps.....-

dissabte, 17 de gener del 2009

Tornem a sentirmos vius

Seus i mires al buit, com cercant ses respostes a tot el que ja savies que jo et demanaria, et miro i pens en tot el que ha passat...començ a xerrar, lentes paraules surten de sa meva boca mentres que tu em mires i et perds dintre els meus ulls. Sa por em recorr tot es cos i no dic res més, tu penses i comences a xerrar....sa teva veu tremola quan xerres de sa nostra amistat i de tot el que signific per tu...al meu cos s'acumulen nirvis i ganes d'oblidar....d'oblidar-ho tot, de fer que, lo que queda de dia sigui només per tornar a sentir aquella complicitat d'abans i aquelles ganes de viure que tant enyor. Calles i et miro, els teus ulls estan banyats...al igual que els meus, per què tot aixo? ho saps...intent somriure...i tu fas el mateix i de cop, es meu cos involuntari vol aferrar-te ben fort i ho fas....m'abraçes, m'aferro ben fort...maldiguent no haver-lo arreglat fins ara per sa punyetera por. Mentres que a cau d'orella em xerres dels sentiments tanc els ulls i don gràcias per tenir a gent com tu al meu costat. Ens separam...t'aixeques i em dones sa mà...i des de aquell moment ens varem transmetre sa força de ses ganes de viure....amb més intensitat que mai...com era abans.

Gracies per caminar al meu costat

dilluns, 12 de gener del 2009

Qualque dia

Qualque dia et seuràs a pensar…posaràs ses mans a ses galtes mentres dirigeixes els ulls cap a terra...llavors jo hauré fet el mateix, hauré donat moltes voltes a s ’habitació i finalment, cansada m’hauré assegut i miraré al buit pensant en com el nostres camins, que tant de pics s’han encreuat, s ’hagin torçat d’aquesta manera tan brutal. Miraràs per sa finestra i potser t’en recordaràs d’aquelles horabaixes que vam passar junts, sense res més que ses nostres genialitats. Potser facis un somriure trist i t’en recordis de ses nostres competicions per veure qui queda per damunt de s’altre a l’hora de pensar respostes ingenioses, mentrestant jo tancaré els ulls i pensaré lo difícil que s’em fa aquesta situació...aquesta situació de silenci i introversió continua. Llavors et demanaràs el per què de tot aixó...sa resposta només la tens tu...jo podré pensar moltes coses...inclús podré atracar-me, però ets tu i només tu qui té sa solució. Cada dia que passa m’en adono de que t’aprecio molt i que tot aixó em fa mal...i es més, de pics m’ha assaltat sa por...por a que mai torni a ser igual...i si aixó passàs es meu cor no aturaria de sagnar. Potser tu pensis el mateix...però no és orgull oi que no? Es por. Per aixó...si qualque dia et seus a pensar...pensa que jo estaré fent el mateix...perque jo també estic derramant llàgrimes per tot aixó.

divendres, 2 de gener del 2009

Pas per pas

Escolta'm be, perque només t'ho diré un pic, només un...i vull que s'et quedi per tota sa vida d'acord?
Hi haurà un dia...potser una matinada, et despertaràs sense cap per què i t'aixecaràs del llit, mentres et toques es pel de manera distraida pensaràs en diverses coses: potser pensaràs en mi, potser pensaràs en algo relacionat amb s'art de s'espray...o en el millor dels casos pensaràs què estàs fent. Si pensassis en aixó últim, mira'm atentament i escolta'm, perfavor, és molt important que em miris. Si qualque dia penses en lo que estàs fent amb tot, no desesperis intentant cercar una resposta que tranquilitzi la teva ment, perque et tornaràs boig. Seu-te a xerrar amb tu mateix, no tinguis pressa, no intentis trobar ses respostes lo més ràpid possible, sino afanye't per fer-lo de sa manera més raonable possible, sense deixar-te dur per ses teues emocions ni pels teus dessitjos, com ja et vaig dir un pic..."pas per pas", t'en recordes? segur que sí. Quan vegis núvols no fugis, no desesperis, demana't per què hi són, i potser et coneguis un poc més....I quan et sentis be amb tu mateix, quan haguis aprés a estimar-te, quan et sentis be perque ets així com ets...i quan vegis per tu mateix lo molt que vals...llavors hauràs crescut...i llavors t'enrecordaràs de mi, i si ho fas, somriu com si t'estigués mirant.