dimecres, 21 d’octubre del 2009

Muda

Ja torna, ja es dona la volta, ja torna sobre el seu camí, ja gira, ja avança, ja es posa damunt terra. Ja descansa els ulls sobre els seus, com un ocell al posar-se suament sobre una branca, tan tranquil, lleuger, expert, hàgil. Ja torna a somriure mostrant la llum, la dolçor, la tendressa, simpatía, curiositat, infantesa. Torna a posar les mans damunt ella, l'adrenalina es dispara a la seua sang, tan excitant, tan emocionant, més que un gran salt, una novel.la de Dickens, una nit de bogeria, un solo de Hendrix, una cançó d'Eric Clapton, la cara B d'Abbey Road, un 69, més que el rom, la marihuana, un examen brillant, una felicitació, un premi, una mirada, mil i un petons...més emocinant que la vida mateixa. I què més adjectius podria dir, si al seu cap s'aglomeren tantes emocions a la vegada? Atrapa al vol una mirada fugissera, pausadament, analitza els seus moviments. Torna a sentir la seua rialla, un musical de colors, dibuixos i sensacions surten de la seua boca...aquell paradís de sabors ocults darrera del seu somriure. Aquell paradís al que té accès a cada segon malgrat que s'hagui d'amagar baix els seus braços.

Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Penjant

La suor cau per la seua pell com la pluja al carrer, el seu pel banyat brilla com el sol, les seues mans, suaus, valioses, com el brillant més bonic del món. S’alça i cau, es torna a alçar, cau, una altra vegada més...i torna a baixar. L’altre part li mira, somriu per dintre, els seus ulls es troben, les seues mans es creuen fent el seu camí juntes, separant-se i tornant-se a trobar, dolçament. Sense paraules, només mirades, mirades d’enteniment...mirades que parlen per sí soles, mirades que enlluernen, que s’entenen, que s’abracen en silenci. Un somriure creua la seua cara, els seus ulls brillen mentres que es torna a alçar, sent els seus braços, forts, com la sensació que li recorre en aquell moment. Sap que no la deixarà caure. Mentrestant, tot segueix la seua cursa, tot flueix allà dintre. La seua respiració s'entretalla sovint, la sent, forta com el vent, suau com una fulla que cau. Una altre vegada més...li sent més aprop que mai, els seus llavis freguen els seus cabells, el seu alé, les seues mans, el seu cos, tot. I eixe nin que du de dins, eixa mirada que reflexa l'infant que viu al seu cor i que somriu tan inocent...I què més pot pensar?

Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Sentits

Melodía, dolça i mendrosa. Música que salta i s'amaga, que es cola dins les orelles omplint cada espai. Melodia letal. Trista serenata d'espera, mentres que, a l'altra banda, els sentiments oprimits lluiten per sortir. Olor, deliciós olor de menta i mel, avançant peresós per l'espai. Olor de taronja i pi. Assassina aroma que envolta i aprisiona. Calor, únic, com la primavera. Càlid i reparador. Malèfic calor que recorre el cos, estreyent com una serp. Mirada, sincera i tendre. Mirada d'infant, inocent, blanca, pura. Ulls ràpids que, com la pluja, inunden el cor i comprimeixen l'ànima. Moviment hàgil i ràpid. Moviment graciòs, estudiat, lliure. Gest tan familiar que allibera les nits amagades al calaix. Veu, clara i bella. Veu cantarina, firme, segura. Paraules que fan enyorar. Tacte, suau i perfecte. Tacte fi, hermós, com si de la més bella escultura es tractès, amb cura. Pell que fa ensumar les sensacions que no s'obliden amb facilitat.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.

I hui... he tornat a morir a les teues mans.