Embadalit, fora de lloc, meravellat...aixina es queda quan la mira, quan els seus ulls es posen amunt d'ella. Com una serp, plena de tendressa i dolçor, és la sensació que li recorre el seu cos. Fora del món que comparteixen es mostra discret, distant, fred, lluny de les seues emocions, i sent punxades al cor cada pic que eu fa. Voldria mostrar-se nítid, clar com l'ànima. Però els han creat barreres....murs de paper que, com les fulles a la tardor, no triguen en caure quan són plegats, a la seua realitat, al seu món...eixe petit espai que és només d'ells. Allà on tots dos mostren la seua nua ànima, on les seues paraules no s'han d'amagar, on les mirades es creuen sense cap tipus de por. Ara que ell és lluny d'ací, pensa, recorda, torna a viure tots els moments que, al seu rostre han dibuixat aquell somriure, el qual, tots dos han begut. La recorda...vol guardar la seua imatge, però sobretot, vol tornar a sentir-la, voldria tancar els ulls i escoltar la seua veu, el seua alé tan aprop del seu...i com dos infants...tornar a nèixer. Perque ella dòna color a les seues parets blanques, perque sense ella, el seu entorn no és cap jardí.
Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.
De Blau.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Ets massa...m'ha encantat, em meravelles :) passat'ho genial per sa teua terra i torna ple d'energia aqui! I fes fotos moltes :) moltes moltes!! I alerta amb els mecheros..no facis una falla accidental jaja!
" Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia i jo em quede a Maragall, aquest carrer que mai ens ha fet gràcia"
Ens veim ja!! :)
un beseet molt molt dolç
Publica un comentari a l'entrada