divendres, 9 d’octubre del 2009

Penjant

La suor cau per la seua pell com la pluja al carrer, el seu pel banyat brilla com el sol, les seues mans, suaus, valioses, com el brillant més bonic del món. S’alça i cau, es torna a alçar, cau, una altra vegada més...i torna a baixar. L’altre part li mira, somriu per dintre, els seus ulls es troben, les seues mans es creuen fent el seu camí juntes, separant-se i tornant-se a trobar, dolçament. Sense paraules, només mirades, mirades d’enteniment...mirades que parlen per sí soles, mirades que enlluernen, que s’entenen, que s’abracen en silenci. Un somriure creua la seua cara, els seus ulls brillen mentres que es torna a alçar, sent els seus braços, forts, com la sensació que li recorre en aquell moment. Sap que no la deixarà caure. Mentrestant, tot segueix la seua cursa, tot flueix allà dintre. La seua respiració s'entretalla sovint, la sent, forta com el vent, suau com una fulla que cau. Una altre vegada més...li sent més aprop que mai, els seus llavis freguen els seus cabells, el seu alé, les seues mans, el seu cos, tot. I eixe nin que du de dins, eixa mirada que reflexa l'infant que viu al seu cor i que somriu tan inocent...I què més pot pensar?

Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.