divendres, 13 de març del 2009

Alé

Seu al seu costat, no diu res, no cal. Respira suaument mentres que mira a terra. Posa les mans a les galtes, pensativa, juga amb el seu penjaroll, sent la música de fons mentres que els seus ulls creuan l'horitzó dels infinits esdeveniments que passen per la seua vida. Llavors se'n recorda d'aquell dia on tot va canviar, on la seua percepció de les coses ja no va ser igual...on les seues ilusions es van fer reials. Es remou el pel estorada, hauria pogut aturar, deixar de caminar en aquest cami que, cada pic es fa més empedrat...podria haver-ho fet, però no pot...ja no, sap que no ho pot fer i lo més important...no vol. No vol renunciar al que, ara mateix la fa viure, la fa veure la vida des d'adalt, al que la fa fregar la lluna a les seues nits més fosques. Te por...no per ella, sino per els nous esdeveniments que es podrien produir si baixen la guardia. Sent la seua mà a la seua esquena, es tomba a la seua falda, tanca els ulls mentres que lleugeres paraules acaronen les seues orelles amb tendressa. El mira.

Sent el seu alé, l'acarona...amb tendressa beuen.

dijous, 12 de març del 2009

Sentir

Tanca els ulls i sent...només sent, vol sentir-ho tot. Sent l'aire, com remou tot el que la envolta, les fulles als arbres, la pols...sent el renou que fa el món, tan lluny de tot el que ara cobra sentit per ella. Sent la lluentor del sol, entrant pel seus ulls tancats...transmitint-la a través dels seus raigs una calor que la fa sentir-se be...tan be. Obre la seua ànima, es deixa dur per les emocions que recorren el seu cos, i el seu cap fa temps que ha deixat d'enfonsar-se en pensaments retòrics que ara s'esfumen com les ones a la mar. Somriu per de dins, no se'n vol anar, beu de tot allò que, en aques moment la fa viure. La seua tendressa es fa més forta, s'aferra ben fort, com si d'una font es tractés, no s'acaba...i ella amb les mans obertes i les buxaques buides l'agafa. No cal parlar...inclús sense dir res ja ho sap tot...el seu cos s'ho diu tot.

Obre els ulls, sent la seua mirada...sent la seua tendressa.

dimarts, 10 de març del 2009

Indicis

A pases lentes gira un cantó i s’adentra dins una nova realitat, on els colors, les formes i el soroll la fan meravellar-se de tot un poc. Amb el cap baix sorteja els obstacles que es troba al seu camí. No perd el ritme, tranquil, passiu però al mateix temps expectant. Pel seu cap passegen imatges dels moments de l’ahir, no es queden fixes, sinó que, com si d’una pel·lícula es tractes, van passant...un tímid somriure apareix als seus llavis mentres que es perd entre la gent del carrer. El vent remou el seu pel, dins la seua ment comencen a sorgir els primers pensaments, les primeres emocions...els primers nervis, realment no entén molt bé aquest estat, aquest estat en el que tot són il·lusions i ganes de viure, sembla tranquil·la mentres que travessa un llarg carrer, sent els batejos del seu cor, es fondeix amb el seu ritme. El temps corre al seu costat, s’esfuma, es crema amb les seues passes, com si d’un veler es tractes, es balanceja al seu costat. Alça el cap, cerca dins l’espai una forma semblant a ella, respira suaument, decidida, no té por...ja no.

Mira tot el que la envolta...tremola quan els seus ulls es posen damunt ella.

diumenge, 8 de març del 2009

Calfred

Mira a fons tot el que li envolta, no cerca respostes, sap el que ha de fer. La mira…la mira tan aprop que li fa mal però no vol deixar de fer-ho. Sent com el vent l’acarona, remoguent-li tot el seu pel, la seua roba…la seua ànima. Llavors recorda aquelles paraules que un dia sortiren dels seus llavis, calfreds, sent calfreds cada pic que se’n recorda. Les seues mans tremolen quan la freguen, lentament, sense pressa, camina pel carrer, de reüll la mira….la sent tant aprop, ha creuat tantes fronteres que ara no es pot aturar. Mira al cel, tan blau, tan enfora d’ells, voldria agafar-lo amb les mans…sap que ho pot aconseguir, amb el seu ajut…amb ella…és l’impuls que necessita….que necessiten tots dos. Calfreds, sent calfreds quan el mira…quan caminen…quan somriuen, calfreds senten…com si tot giràs molt aviat…tan aviat que ni tan sols poden tancar els ulls. Tan pendents de tot…com l’endemà fos la fi del mon.

Calfreds sent quan la diu aquestes paraules…calfreds sent quan ella el mira

dilluns, 2 de març del 2009

Paraules

Treu el cap per la finestra de les emocions, somriu i pensa en com ha arribat tan lluny. Distrait juga amb les fulles que cauen del cel mentres que, al seu cap s’ajunten paraules soltes, paraules que totes soles no tenen cap finalitat, però ell sap com donar-les sentit. A poc a poc les va enllaçant, com un poema les va fent encaixar, les vol fer seues…i se’n adona de que no només li pertanyen a ell, se’n adona de que ja és massa tard com per voler fer-les seues…i somriu. Es tomba al llit del present i observa com el cel es torna fosc, espera, amb els ulls recorre tot el seu entorn, lents acords surten dels racons, lentes notes compassades de paraules el fan meravellar-se de tot alló que sempre ha enyorat…i que ara perd importància. No vol tancar els ulls, ja no, sap que si els tanca perdrà tot el que ara l’omple per dins...i torna a somriure. Torna a sentir la calor de la joventut, fa tant de temps que ho desitja que es vol aferrar per sempre a aquesta sensació de benestar intern, paraules, sí, lentes paraules fetes a mida surten del càlid vent que recorreix tot el que li envolta, paraules que han aprés a compartir.

I somriu sentint com tot s’ajusta a la seua veu...i els seus ulls parlen per si sols.

divendres, 27 de febrer del 2009

Valor

S'aixeca del seus somnis amb un cert regust a tendressa, tranquilament va posant les seues idees en ordre mentres que es toca la cara distraidament, com sempre que els seus pensaments recauen dins la mateixa situació, la mateixa realitat...tot alló que li fa vibrar tant i que, poc a poc va aconseguint. Frega amb els dits els seus llavis, somriu i camina. Travessa carrers, ensuma odors que li resulten molt familiars i que fan que se li eritze la pell, està tan aprop...i ho sap, ha esperat tant aquell moment que ara no el pot deixar fugir, per molt que li frenin sempre sap com ensortir-se, sap com continuar la seua ruta, el seu camí. Travessa el gran ocean dels somnis, l'ha de passar com sigui, sap que tard o prest ho haurà de fer...perque ja no pot soportar aquelles nits on es desperta amb la suor banyant-li la cara, amb el cor bategant-li molt depressa i enyorant tant....tant que s'ha armat de valor i ho farà, creuarà l'ocean, arribarà més enllà de lo que mai ha arribat, perque ho sap...sap que la vida l'ha donat una altre oportunitat...i que no pot fallar, ara no...ara és el moment idoni per fer-lo...i malgrat tot, una part seua sap que a l'altre banda trobarà el seu alé.

Somriu...sempre estàn on volen ser...i tanca els ulls

dimarts, 24 de febrer del 2009

Calor

Tanca totes les finestres de la seua ànima, no vol pensar, no vol parlar...ni tan sols li queden els records dels somnis. A la seua concepció s'han buidat els moments de lluita i victòria, només queda el fals sarcasme de tot el que, a un altre temps era ho més important. Es fondeix amb els espectres de la felicitat que ara són desgastats i grissos fantasmes que persegueixen la seua eséncia. Es deixa caure maleint tot el que li ha duit fins aquest estat de passivitat i obscuritat absoluta. Fora els seus murs sent els sorolls de l'ahir, de l'ironia i la ràbia. En part voldria fugir del seu món...tan gris i tan distant del que a un principi s'havia imaginat, però sap que és massa tard...massa tard com per intentar rompre una paret...a la seua pressó custodiada per l'ignorància i la passivitat no hi ha cap sortida possible...o aixó creu. Arrossega els peus a terre, fent lents moviments intenta caminar, els genolls li tremolen...fa tant de temps que s'ha aturat....i tan poc que s'ha adonat...s'en adona que ha perdut el joc...tira la tovallola....i cau a terre. No es fa mal, no...sent com una calor li recorr tot el seu cos. Reconfortant totes les seues entranyes, obre els ulls, es ceguen...la llum es tan forta que els seus ulls no s'en acostumen, ho veu, ho veu tan clarament que plora...plora mentres que la calor es torna part seua, un càlid corrent travessa el seu cor i fa que torni a la vida...i torna a respirar.

Les seues parets cauen als seus peus...beu de la seua tendressa