dissabte, 21 de novembre del 2009

Inmòvil

No cal que digui res, és més, no cal, ni tan sols, que torni a pensar. No fa falta que torni a obrir els ulls, en té prou amb ensumar aquell aroma que, com la pols es va colant per totes les seues entranyes. Ho va aprendre, a un passat, va aprendre a girar el cap, quan anava a l'escola de la frivolitat...per sort, va suspendre l'examen final. Respira, el seu cos s'estremeix, com eren aquells versos que una nit sortiren del seu calaix d'emocions? Com l'agradaria poder escriure totes les imatges que es perden dins les seues pupil.les! Dirigeix els ulls cap al sól, volent fixar aquesta imatge per sempre al seu cap....per així espantar el record que, com un amic fidel, torna cada vespre. Alça la mirada, s'enlluerna, es torna a trobar amb eixe camp de pomes i pins que reflexen els seus ulls, tremola, com l'agradaria....Inmòvil es queda cada volta que sent la seua força darrera. No cal que miri....el seu olor és inconfundible. Somriu i quin mar d'emocions! Quina mostra més gratuita de la vida que porta al damunt! Les paraules xiuxiulejades es perden dins les seues orelles, tan suaus, tan dolces...tan fortes...la fan enyorar tant....

Inmòvil es queda quan sent les seues mans damunt d'ella, aturant-li el cor, donant-li vida...fent-li enyorar la tendressa que tant li falta.