diumenge, 14 de febrer del 2010

Semblança

Un sospir que trenca silencis, que puja ballant amb la respiració, que allibera la cansada tensió, que desespera per ser escoltat...que es perd dins l'ocean de pensaments. Cau...suaument, com una blanca ploma des de la mà d'un nin...tan dolçament que és casi imperceptible als sentits. Tot s'atura en el instant en que surt d'aquell racó de sabors i olors que recorden als dies de pluja, a les nits de somnis i fades. Recorrent les situacions, uns ulls que reflexen cadascun dels racons de la selva, cansats i vius, amb la pau de tenir tot sota control. Es deslicen, com la mel quan corre pel sòl, gravant tot i cadascun dels detalls, com si volguessin guardar tots els colors per a l'eternitat....i un somriure. Un somriure que mostra vida, que accentua les emocions passades, que es dibuixa al rostre, finament, amb la cura d'un artista, a traços molt lleugers culminant amb l'esclat de melodies que arriben al cor. Ascendeix al cel i es perd dins els altres estels. I un, dos, tres gestos, improvisats, naturals, com l'aigua quan cau...que fan recordar, que fan pensar, que fan enyorar...que es camuflen dintre de l'horitzó.

I se'n adona, enyorant, que ja ho havia viscut, quan la calma dominava el paradís...fa tants anys.

diumenge, 17 de gener del 2010

Observa

" I hui et torne a veure, què curiós...no has canviat res. No fa tant que ens varem perdre pero el temps passa tan lentament de vegades....què estupidessa...en què estic pensant? Et mous i et segueixe amb la mirada...t'has teat els cabells, potser? Aquell porte tan seriós característic en tu encara permaneix impenetrable, com una barrera que et separa de la resta del món. Els teus ulls descansen tranquils  a l'horitzó del infinit....i els meus no poden aturar d'analitzar-te. No! , Què fas? Centre't!  No intentes endevinar lo que no està a l'abast de les teues mans! I no puc...I saps qui m'ha tornat a visitar? L'estimada enyorança...i m'ha fet evocar els dies de rialles i complicitat. I no saps....varen ser tantes les vegades que vaig evocar els versos que porten el teu nom...els mostrava orgullosa....parlava de tu. I saps? Et tenia en ment, i un somriure dominava el meu rostre...i saps? No deixava de imaginar com seria la trobada...Frisse per que m'agafes....i ho fas...i què curiós...et desconcentres a una velocitat impensable. Experimentam el mateix? I de sobte em desarmes...com tantes altres vegades i em tornes a tirar cap enrrere i els meus esquemes cauen al meu costat. Ja no veig més que un somriure nirviós...por a no controlar la situació...desconcert?"

Es queda asseguda en terra...somriu...pensant qué se l'estarà passant pel cap en aquell moment

dissabte, 26 de desembre del 2009

Murmuri

Respira i l'aire...està tan condensat...gairebé no pot respirar. De fora...tot està tan lluny...quan va deixar de contar els minuts? S'asseu i es recolza a la paret, el seu cap està tan espés que les seues idees es dispersen a l'ambient, ballen amb els seus pensaments, s'entrellacen formant figures que es perden dins l'espai. Tanca suament els ulls, potser fruit d'aquella beguda d'arrels, sucre i mel. I sona la mar, sí...llunyana, esquiva, com un murmuri que li crida des del món de fora. De sobte li sent, a poc a poc...la seua olor és inconfundible, li veu al seu cap, sent com s'atraca, com li crida per dintre, com un murmuri...cada vegada més fort. Li sent al seu costat...sent el seu alé. Ja no sap si té oberts els ulls, no l'importa, no, l'acarona, el cor se li encongeix, mil punyals se li claven al cor...és un somni? Una alucinació? Lentes paraules surten de la seua boca, eritzant-li la pell quan arriben a les seues orelles, no pot parlar, només escolta...només....per tornar a sentir la seua veu...al seu cor l'arriba un murmuri...un murmuri que l'abraça, que l'envolta...i sent unes mans que busquen la seua cara, que busquen el seu cor...que busquen tot el que l'ajudava a seguir envant. I l'abraça, i l'estreny... tan fort que li fa mal i rep mil i un petons al front, a les galtes, a les mans. I junta el cap amb el seu...i la son cobreix els seus ulls.

Surt el sol, desperta, ningú més...sent la seua calor i aquella olor...pluja als seus ulls.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Enmudeix

" Escolta, no diguis res, deixem escoltar la teua respiració, els bàtegs del teu cor, deixem sentir la teua presència, el teu olor, deixem escoltar el teu silenci. Tanca els ulls i respira ben fort, ensuma tots els aromes que volen al teu costat, descriu-me'ls tan detalladament com puguis...i somriu, per favor, no deixis de somriure. Ara torna a tancar els ulls, aferra les teues paraules...i per un moment, per un sol instant escoltem, deixem dir-te a cau d'orella les paraules que guarde al calaix des de fan tants de vespres....des de la primera volta que et vaig mirar detenidament. M'he llevat un poc la màscara, només per poder explicar-te tot el que hui m'apresona el cor. Deixem consumir-me al teu costat, deixem ahofegar-me amb els meus sentiments. Tot es redueix al eterne concepte que sempre ens ha caracteritzat, aquell que et fa escalar muntanyes i caure al buit "buscar". La meua respiració s'entretalla quan estic tan aprop de la veritat, però per favor, encara no obrigues els ulls. En tu l'estic buscant, en el teu camí, en la teua rialla, en aquell gest tan peculiar, en les teues mans, en la teua olor, en la teua calor, en la teua dolçor. Obriràs els ulls i m'enlluernaré, un raig verd s'em clavarà per tot el cos, cremant-me, destrossant-me per dintre. Llavors diràs algo que el meu cos inert no escoltarà, buscaré la teua mà i cauré. Aferram ben fort i llevam l'alé, i deixem morir amb l'ànima satisfeta...."

Deixa a una banda la tinta, plega la llibreta i la guarda al calaix...maleïnt-se per que les forces l'hagin tornat a fallar.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Inmòvil

No cal que digui res, és més, no cal, ni tan sols, que torni a pensar. No fa falta que torni a obrir els ulls, en té prou amb ensumar aquell aroma que, com la pols es va colant per totes les seues entranyes. Ho va aprendre, a un passat, va aprendre a girar el cap, quan anava a l'escola de la frivolitat...per sort, va suspendre l'examen final. Respira, el seu cos s'estremeix, com eren aquells versos que una nit sortiren del seu calaix d'emocions? Com l'agradaria poder escriure totes les imatges que es perden dins les seues pupil.les! Dirigeix els ulls cap al sól, volent fixar aquesta imatge per sempre al seu cap....per així espantar el record que, com un amic fidel, torna cada vespre. Alça la mirada, s'enlluerna, es torna a trobar amb eixe camp de pomes i pins que reflexen els seus ulls, tremola, com l'agradaria....Inmòvil es queda cada volta que sent la seua força darrera. No cal que miri....el seu olor és inconfundible. Somriu i quin mar d'emocions! Quina mostra més gratuita de la vida que porta al damunt! Les paraules xiuxiulejades es perden dins les seues orelles, tan suaus, tan dolces...tan fortes...la fan enyorar tant....

Inmòvil es queda quan sent les seues mans damunt d'ella, aturant-li el cor, donant-li vida...fent-li enyorar la tendressa que tant li falta.

divendres, 6 de novembre del 2009

Enyorança

Somriu....i quina punxada al cor! Gira el cap lentament, al seu mon blanc i negre es comencen a filtrar trets de color. Les seues retines ja no son capaces de distinguir aquell sentiment amagat que acarona l'ambient. Tot s'esdevé tan aviat...quasi no es pot moure, de la seua boca no surt més que un silenci aprisionat per la por a l'inconscient. El seu cos es tensa quan sent eixa mirada imponent, eixa força...eixos ulls tan experts que somriuen sense timidesa. Recorre les seues pupil.les per l'espai que els envolta, sense fer cas a l'evident intenta aparentar serenitat...esquivant aquell mig somriure que, com el sol a la matinada, es va dibuixant al rostre...i els seus ulls s'en van, com atraiguts per un iman, a la recerca d'aquella font de vitalitat. Les seues mirades es troben....què pot pensar? I què feble es sent! Ha oblidat la seua màscara...les portes del teatre estàn tancades....ara només queda la veritat...o la improvisació. Torna a amagar-se baix una capa de fortes costures que s'ha anat fent cada vespre, amb el pas dels anys. Vol cridar, aferra al seu impetu, el reté ben aprop seu, no li pot deixar fugir. Com li agradaria dir-li...que han estat els d'adalt...que no ho va triar....que li necessita tant...sense saber perquè. Com dir-li....

Que l'unic que necessita és abraçar-lo ben fort, ahofegar les seues pors, aferrar-lo amb tendressa de la mà...com a un pare...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Muda

Ja torna, ja es dona la volta, ja torna sobre el seu camí, ja gira, ja avança, ja es posa damunt terra. Ja descansa els ulls sobre els seus, com un ocell al posar-se suament sobre una branca, tan tranquil, lleuger, expert, hàgil. Ja torna a somriure mostrant la llum, la dolçor, la tendressa, simpatía, curiositat, infantesa. Torna a posar les mans damunt ella, l'adrenalina es dispara a la seua sang, tan excitant, tan emocionant, més que un gran salt, una novel.la de Dickens, una nit de bogeria, un solo de Hendrix, una cançó d'Eric Clapton, la cara B d'Abbey Road, un 69, més que el rom, la marihuana, un examen brillant, una felicitació, un premi, una mirada, mil i un petons...més emocinant que la vida mateixa. I què més adjectius podria dir, si al seu cap s'aglomeren tantes emocions a la vegada? Atrapa al vol una mirada fugissera, pausadament, analitza els seus moviments. Torna a sentir la seua rialla, un musical de colors, dibuixos i sensacions surten de la seua boca...aquell paradís de sabors ocults darrera del seu somriure. Aquell paradís al que té accès a cada segon malgrat que s'hagui d'amagar baix els seus braços.

Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.