Es curiós...sembla que tot no té fi...mentres que a sa meva habitació es fum ho fa tot més enfora de noltros, la música no deixa de sonar. Els vells temes d'en jack johnson sonen com perduts entre el temps i l'espai, intentant trobar un racó als nostres cors. Ses fotos penjades a sa paret ens duun molts de records que ara volen al compàs dels acords mentres xerram dels carrers i les nits. Recolzes el cap al coixí i expolses fum del teu cos, em tomb al teu costat mentres xiules sa cançó que sona...sa que sempre posam un pic i un altre. Es fum es fa més gran, dibuixam figures que, amb s'aire s'esborren, quedant-se per sempre dins els nostres ulls. Mentres que cerc l'inspiració per acabar aquest escrit tu jugues amb ses rastes, ja les tens llargues - qualque dia d'aquests te les pasaré per sa turbo mix- rius i mires el que estic escrivint, ho mires, ho tornes a mirar i rius perque estic escrivint el que fas a cada segon, tornes a riure -crec que ens hem ficat a un cercle sense fi- me dius entre rialles, m'en ric. Cant sa cançó que duim repetint com 10 pics, em mires somrient, maldius el fet de que no puguis venir demà, et mir -saps que abans mos vorem- em somrius, - es que encara no t'he donat es regal- et mir sorpresa i rius. Sembla mentida...amb tot el que ens queda per fer i lo be que mos lo passam...i si, hauríem de tornar a acabar sa feina...i amb molta pereça mos hi posarem.
- Espera, espera...de què xerres ara?- , -De sa comuna de París...a la monarquia de Juliol...no?-, -No savia jo que els francessos tengueren una màquina del temps.....-
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada