dimecres, 21 de gener del 2009
sospirs
Es dificil saber com serà l'endemà....saber qué diràs, que faràs, com duràs els esdeveniments que se't presentaràn...i sobretot es dificil saber si hauràs aprés a manetjar aquest joc en el que esteim tots ficats i només hi ha una manera de sortir...el no res. Es dificil saber quants d'estels hi ha al cel, si trec el cap per la finestra i, entre sospirs i pensaments ho mir a través del caleidoscopi que, cadascú tenim per ulls. Mentres la ciutat sembla morta...com un dessert en el que, ni sa pols fa renou, i em recorr es cos, sense cap perquè, aquesta sensació que et fa estimar més ses coses, recors travessen els meus ulls d'aquella nit on els malsons van fugir per no tornar mai més...on la màgia envoltava tot i no existia l'infinit. Un somriure travessa els meus llavis i pens que, potser hi hagi algo més dintre de cada persona...un sentiment propi, un sentiment que ningú podem explicar...algo tan gran que podria moure muntanyes...una sensació que és només nostra...només de cada persona...algo que ens fa sentir vius...inclús en els pitjors moments...com un raig de llum a un dia nuvolat...alló que et fa estimar. I és ara quan mir als estels i sent una punxada al cor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada