Silenci, aixó es tot el que sent, tot el que veu, és el seu pa de cada dia. Obre la finestra de la veritat, no vol mirar, els seus ulls tancats s'enlluernen amb la seua llum i esque què pot fer més que rendir-se a la passivitat de les seues paraules? Fa temps que ho intenta, com una enredadera grimpa per les seues paraules, intentant trobar el significat que ja sap des d'un principi. S'enfada amb les ombres, que poblen els seus passadisos. El perill l'acompanya, s'ha convertit en el seu seguidor, vol fugir...i no pot. És llavors quan torna a veure aquell rostre compungit demanat-li que no se'n vagi, que no fugi. És fàcil, seria tan fàcil...ha raptat el seu cor, s'ho ha duit deixant-li com a resposta el seu alé, les seues paraules, el seu somriure, els seus ulls tan nítids...tan blaus. Sabi és el destí llevant-se del mig i deixant que ells escriguin la resta. Diversos són els traços que fan, un sempre més alt que s'altre, un sempre més ràpit que s'altre, un sempre més decidit que s'altre però, així mateix, com li agradaria dibuixar el mateix traç, com li agradaria obrir-li el seu cor...i no obstant...seria la seua perdició.
I és llavors quan es rendeix al seu alé, sentint com tot li dòna voltes...com si de veritat fos el darrer pic.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada