diumenge, 17 de maig del 2009

Incapaç

Desperta del seu món fictici. Al gran teatre la funció segueix el seu curs. De reull pot veure com els actors cauen, ploren, criden darrera l'escenari, però surten a escena amb un gran somriure. Es el que els han ensenyat a fer...i què be que ho fan! No vol mirar més, no pot...S'alça i camina, s'allunya del gran teatre i s'adentra a les rutes de l'enyorança. Sent la seua olor i malgrat que patisca vol deixar-se dur per aquell perfum. De sobte sent com una presència l'acompanya, una presència que s'ha anant fent amiga seua amb el pas del temps...la benvolguda nostàlgia...Aquella que li fa recordar, aquella que li transporta al passat i li recorda els bons temps...Aquella que, a les nits més fredes l'acompanya al llit oferint-li el seu plor. Salta, amb la seua mà només pot fregar els núvols d'un altre dia gris, necessita tornar a fregar el cel, acte que, a un altre temps aconseguia. S'atura, escolta, el vent du la melodia d'eixa cançó que li remou tot el cor. Tanca els ulls, cau als braços de la nostàlgia, als seus ulls no queden llàgrimes. Els darrers acords s'esfumen, silenci, a la seua ment encara està viu el record d'aquells acords...i del vers I have to break down all the corners of this world....and I miss you. I és llavors quan es torna a alçar i, mirant a la seua amiga nostàlgia només pot pronunciar una paraula:

Incapaç

1 comentari:

Blau ha dit...

A la meua vida abans hi havia un jardí...un camp ple de flors, arbres, vida...De sobte vinguè un núvol gris. El sol es va mudar i la calor em va deixar. Els ocells ja no varen cantar...i les portes s'em varen tancar. Cada dia m'alce i veig el cel més ple de nuvols...


Deixem demostrar-te que som capaços
Deixem demostrar-te que no alertarem més mirades.
Deixem demostrar-te que darrera l'escenari podem fer el nostre món...secret, nostre.

Deixem aconseguir que la darrera paraula que et sortisca no siga incapaç...