dimarts, 19 de maig del 2009

Mira

Tanca els ulls, respira, els torna a obrir. Sent que, com a cada pas que dòna el seu cor se li encongeix, com si una mà l'estrenyès amb molta força...com si la seua mà el volguès treure. Manté la mirada cap a terra, poc a poc li han ensenyat a desviar la mirada a la veritat, als sentiments...a tot aixó que fa vibrar. Tasta el sabor agridolç de l'impotència, de la desolació, fins i tot de la tristor que cobreix tot el que li envolta, ho tasta i als seus llavis...ja és mort. De sobte sent que el seu cos involuntari no respon a les directrius marcades pel seu cap, sent el dessig impenetrable d'avançar,de còrrer, de desafiar a tot el seu entorn i demostrar que al seu interior encara hi ha lluentor. Creua les barreres que l'han imposat els d'adalt i s'adentra als passadissos del desconcert i la confussió. Passa pel costat de les ombres de la por i de l'empenediment, li volen tirar cap enrere però no ho aconsegueixen. Sent com la serp de l'adrenalina es va apoderant del seu cos i arriba...arriba a la porta de la decissió i el valor. De sobte sent fred, sent por...però la seua ràpida mà ja l'ha obert. El seu alé l'abandona.

Sent la calor d'uns ulls tendres, que acaronen, d'un blau tan intens que malgrat no els miri l'enlluernen....i llavors alça la mirada.