dilluns, 2 de febrer del 2009

Despertar

Ses meves passes son curtes, lentes, peressoses, les meves cames no volen avançar mes, sent com sa por es va apoderant del meu cos, no puc fer res, intent fugir de ses cordes que m'abraçen pero no puc, avui no....ja no. Maldic aquest moment, aquesta estona en la que, un altre pic he de treure ses forces d'allà on sigui....pero avui tenc ses buxaques buides. Em passes es braç per ses espatlles i em dius que tot anirà be...abans t'hagués creigut, avui faig esforços per creurer-me ses paraules que sonen buides, ho intent. Per es meu cap corren imatges de tot aquest temps...d'aquest temps de lluita i pens que potser el sol surti avui...com també va sortir a altres dies de pluja i llampegs. Temerosa vaig cap al final...el final de tot aquest malson...allà on la veritat em farà veure que em depararà es futur i, sobretot, què hauré de fer per no tornar a caure. I malgrat tot....ha sortit el sol...amb més intensitat que mai. Emocions recorren es meu cos, als meus ulls apareixen ses primeres llàgrimes d'emoció i d'haver guanyat la batalla que, fa quatre mesos va començar. I tinc ganes de cridar al món que la guerra mai es perd, tinc ganes de còrrer fins perdre s'alé, però, sobretot, tinc ganes de seguir endavant, amb més força que mai.
I...sa veritat...es que...per molts de núvols que hi hagués...sempre hi havia un raig de llum brillant....com amagat, esperant es moment idoni per sortir.

Diuen que de tot s'aprén....i aquesta lluita m'ha fet entendre quehem de viure el present i no quedar-mos al passat....m'ha fet estimar ses petites coses...com es soroll de sa cafetera quan ella s'aixecava...i que tants de pics m'ha fet por no tornar a sentir

dijous, 22 de gener del 2009

postal

Tot un món puc posar dins d'aquesta postal,
mentres mir fotografies que em fan escriure aquestes linies,
tots els moments que abarquen els meus somnis
antics dessitjos que arriben als meus ulls
i es fonen amb sa cançó que duc al damunt.
No vull posar gran cosa,
no vull escriure grans aventures ni grans fets,
domés és una postal per recordar,
tot alló que estimes.
Perque no hi ha massa temps,
perque no hi ha grans escrits,
perque no hi ha gran cosa que et pugui dir,
que no s'hagi escrit ja.
Guarde't tot alló dins el teu cor,
no s'ho mostris a ningú...ni a mi,
es teu...considera-ho un petit regal,
un regal d'aquest joc cridat vida,
i que tants de pics has d'apostar per sortir guanyant.
I recorda...si vas perguent al joc...marque't un farol.

dimecres, 21 de gener del 2009

sospirs

Es dificil saber com serà l'endemà....saber qué diràs, que faràs, com duràs els esdeveniments que se't presentaràn...i sobretot es dificil saber si hauràs aprés a manetjar aquest joc en el que esteim tots ficats i només hi ha una manera de sortir...el no res. Es dificil saber quants d'estels hi ha al cel, si trec el cap per la finestra i, entre sospirs i pensaments ho mir a través del caleidoscopi que, cadascú tenim per ulls. Mentres la ciutat sembla morta...com un dessert en el que, ni sa pols fa renou, i em recorr es cos, sense cap perquè, aquesta sensació que et fa estimar més ses coses, recors travessen els meus ulls d'aquella nit on els malsons van fugir per no tornar mai més...on la màgia envoltava tot i no existia l'infinit. Un somriure travessa els meus llavis i pens que, potser hi hagi algo més dintre de cada persona...un sentiment propi, un sentiment que ningú podem explicar...algo tan gran que podria moure muntanyes...una sensació que és només nostra...només de cada persona...algo que ens fa sentir vius...inclús en els pitjors moments...com un raig de llum a un dia nuvolat...alló que et fa estimar. I és ara quan mir als estels i sent una punxada al cor.

diumenge, 18 de gener del 2009

Darrer mati d'historia....

Es curiós...sembla que tot no té fi...mentres que a sa meva habitació es fum ho fa tot més enfora de noltros, la música no deixa de sonar. Els vells temes d'en jack johnson sonen com perduts entre el temps i l'espai, intentant trobar un racó als nostres cors. Ses fotos penjades a sa paret ens duun molts de records que ara volen al compàs dels acords mentres xerram dels carrers i les nits. Recolzes el cap al coixí i expolses fum del teu cos, em tomb al teu costat mentres xiules sa cançó que sona...sa que sempre posam un pic i un altre. Es fum es fa més gran, dibuixam figures que, amb s'aire s'esborren, quedant-se per sempre dins els nostres ulls. Mentres que cerc l'inspiració per acabar aquest escrit tu jugues amb ses rastes, ja les tens llargues - qualque dia d'aquests te les pasaré per sa turbo mix- rius i mires el que estic escrivint, ho mires, ho tornes a mirar i rius perque estic escrivint el que fas a cada segon, tornes a riure -crec que ens hem ficat a un cercle sense fi- me dius entre rialles, m'en ric. Cant sa cançó que duim repetint com 10 pics, em mires somrient, maldius el fet de que no puguis venir demà, et mir -saps que abans mos vorem- em somrius, - es que encara no t'he donat es regal- et mir sorpresa i rius. Sembla mentida...amb tot el que ens queda per fer i lo be que mos lo passam...i si, hauríem de tornar a acabar sa feina...i amb molta pereça mos hi posarem.

- Espera, espera...de què xerres ara?- , -De sa comuna de París...a la monarquia de Juliol...no?-, -No savia jo que els francessos tengueren una màquina del temps.....-

dissabte, 17 de gener del 2009

Tornem a sentirmos vius

Seus i mires al buit, com cercant ses respostes a tot el que ja savies que jo et demanaria, et miro i pens en tot el que ha passat...començ a xerrar, lentes paraules surten de sa meva boca mentres que tu em mires i et perds dintre els meus ulls. Sa por em recorr tot es cos i no dic res més, tu penses i comences a xerrar....sa teva veu tremola quan xerres de sa nostra amistat i de tot el que signific per tu...al meu cos s'acumulen nirvis i ganes d'oblidar....d'oblidar-ho tot, de fer que, lo que queda de dia sigui només per tornar a sentir aquella complicitat d'abans i aquelles ganes de viure que tant enyor. Calles i et miro, els teus ulls estan banyats...al igual que els meus, per què tot aixo? ho saps...intent somriure...i tu fas el mateix i de cop, es meu cos involuntari vol aferrar-te ben fort i ho fas....m'abraçes, m'aferro ben fort...maldiguent no haver-lo arreglat fins ara per sa punyetera por. Mentres que a cau d'orella em xerres dels sentiments tanc els ulls i don gràcias per tenir a gent com tu al meu costat. Ens separam...t'aixeques i em dones sa mà...i des de aquell moment ens varem transmetre sa força de ses ganes de viure....amb més intensitat que mai...com era abans.

Gracies per caminar al meu costat

dilluns, 12 de gener del 2009

Qualque dia

Qualque dia et seuràs a pensar…posaràs ses mans a ses galtes mentres dirigeixes els ulls cap a terra...llavors jo hauré fet el mateix, hauré donat moltes voltes a s ’habitació i finalment, cansada m’hauré assegut i miraré al buit pensant en com el nostres camins, que tant de pics s’han encreuat, s ’hagin torçat d’aquesta manera tan brutal. Miraràs per sa finestra i potser t’en recordaràs d’aquelles horabaixes que vam passar junts, sense res més que ses nostres genialitats. Potser facis un somriure trist i t’en recordis de ses nostres competicions per veure qui queda per damunt de s’altre a l’hora de pensar respostes ingenioses, mentrestant jo tancaré els ulls i pensaré lo difícil que s’em fa aquesta situació...aquesta situació de silenci i introversió continua. Llavors et demanaràs el per què de tot aixó...sa resposta només la tens tu...jo podré pensar moltes coses...inclús podré atracar-me, però ets tu i només tu qui té sa solució. Cada dia que passa m’en adono de que t’aprecio molt i que tot aixó em fa mal...i es més, de pics m’ha assaltat sa por...por a que mai torni a ser igual...i si aixó passàs es meu cor no aturaria de sagnar. Potser tu pensis el mateix...però no és orgull oi que no? Es por. Per aixó...si qualque dia et seus a pensar...pensa que jo estaré fent el mateix...perque jo també estic derramant llàgrimes per tot aixó.

divendres, 2 de gener del 2009

Pas per pas

Escolta'm be, perque només t'ho diré un pic, només un...i vull que s'et quedi per tota sa vida d'acord?
Hi haurà un dia...potser una matinada, et despertaràs sense cap per què i t'aixecaràs del llit, mentres et toques es pel de manera distraida pensaràs en diverses coses: potser pensaràs en mi, potser pensaràs en algo relacionat amb s'art de s'espray...o en el millor dels casos pensaràs què estàs fent. Si pensassis en aixó últim, mira'm atentament i escolta'm, perfavor, és molt important que em miris. Si qualque dia penses en lo que estàs fent amb tot, no desesperis intentant cercar una resposta que tranquilitzi la teva ment, perque et tornaràs boig. Seu-te a xerrar amb tu mateix, no tinguis pressa, no intentis trobar ses respostes lo més ràpid possible, sino afanye't per fer-lo de sa manera més raonable possible, sense deixar-te dur per ses teues emocions ni pels teus dessitjos, com ja et vaig dir un pic..."pas per pas", t'en recordes? segur que sí. Quan vegis núvols no fugis, no desesperis, demana't per què hi són, i potser et coneguis un poc més....I quan et sentis be amb tu mateix, quan haguis aprés a estimar-te, quan et sentis be perque ets així com ets...i quan vegis per tu mateix lo molt que vals...llavors hauràs crescut...i llavors t'enrecordaràs de mi, i si ho fas, somriu com si t'estigués mirant.