Somriu....i quina punxada al cor! Gira el cap lentament, al seu mon blanc i negre es comencen a filtrar trets de color. Les seues retines ja no son capaces de distinguir aquell sentiment amagat que acarona l'ambient. Tot s'esdevé tan aviat...quasi no es pot moure, de la seua boca no surt més que un silenci aprisionat per la por a l'inconscient. El seu cos es tensa quan sent eixa mirada imponent, eixa força...eixos ulls tan experts que somriuen sense timidesa. Recorre les seues pupil.les per l'espai que els envolta, sense fer cas a l'evident intenta aparentar serenitat...esquivant aquell mig somriure que, com el sol a la matinada, es va dibuixant al rostre...i els seus ulls s'en van, com atraiguts per un iman, a la recerca d'aquella font de vitalitat. Les seues mirades es troben....què pot pensar? I què feble es sent! Ha oblidat la seua màscara...les portes del teatre estàn tancades....ara només queda la veritat...o la improvisació. Torna a amagar-se baix una capa de fortes costures que s'ha anat fent cada vespre, amb el pas dels anys. Vol cridar, aferra al seu impetu, el reté ben aprop seu, no li pot deixar fugir. Com li agradaria dir-li...que han estat els d'adalt...que no ho va triar....que li necessita tant...sense saber perquè. Com dir-li....
Que l'unic que necessita és abraçar-lo ben fort, ahofegar les seues pors, aferrar-lo amb tendressa de la mà...com a un pare...
divendres, 6 de novembre del 2009
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Muda
Ja torna, ja es dona la volta, ja torna sobre el seu camí, ja gira, ja avança, ja es posa damunt terra. Ja descansa els ulls sobre els seus, com un ocell al posar-se suament sobre una branca, tan tranquil, lleuger, expert, hàgil. Ja torna a somriure mostrant la llum, la dolçor, la tendressa, simpatía, curiositat, infantesa. Torna a posar les mans damunt ella, l'adrenalina es dispara a la seua sang, tan excitant, tan emocionant, més que un gran salt, una novel.la de Dickens, una nit de bogeria, un solo de Hendrix, una cançó d'Eric Clapton, la cara B d'Abbey Road, un 69, més que el rom, la marihuana, un examen brillant, una felicitació, un premi, una mirada, mil i un petons...més emocinant que la vida mateixa. I què més adjectius podria dir, si al seu cap s'aglomeren tantes emocions a la vegada? Atrapa al vol una mirada fugissera, pausadament, analitza els seus moviments. Torna a sentir la seua rialla, un musical de colors, dibuixos i sensacions surten de la seua boca...aquell paradís de sabors ocults darrera del seu somriure. Aquell paradís al que té accès a cada segon malgrat que s'hagui d'amagar baix els seus braços.
Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.
Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.
divendres, 9 d’octubre del 2009
Penjant
La suor cau per la seua pell com la pluja al carrer, el seu pel banyat brilla com el sol, les seues mans, suaus, valioses, com el brillant més bonic del món. S’alça i cau, es torna a alçar, cau, una altra vegada més...i torna a baixar. L’altre part li mira, somriu per dintre, els seus ulls es troben, les seues mans es creuen fent el seu camí juntes, separant-se i tornant-se a trobar, dolçament. Sense paraules, només mirades, mirades d’enteniment...mirades que parlen per sí soles, mirades que enlluernen, que s’entenen, que s’abracen en silenci. Un somriure creua la seua cara, els seus ulls brillen mentres que es torna a alçar, sent els seus braços, forts, com la sensació que li recorre en aquell moment. Sap que no la deixarà caure. Mentrestant, tot segueix la seua cursa, tot flueix allà dintre. La seua respiració s'entretalla sovint, la sent, forta com el vent, suau com una fulla que cau. Una altre vegada més...li sent més aprop que mai, els seus llavis freguen els seus cabells, el seu alé, les seues mans, el seu cos, tot. I eixe nin que du de dins, eixa mirada que reflexa l'infant que viu al seu cor i que somriu tan inocent...I què més pot pensar?
Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.
Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.
dijous, 1 d’octubre del 2009
Sentits
Melodía, dolça i mendrosa. Música que salta i s'amaga, que es cola dins les orelles omplint cada espai. Melodia letal. Trista serenata d'espera, mentres que, a l'altra banda, els sentiments oprimits lluiten per sortir. Olor, deliciós olor de menta i mel, avançant peresós per l'espai. Olor de taronja i pi. Assassina aroma que envolta i aprisiona. Calor, únic, com la primavera. Càlid i reparador. Malèfic calor que recorre el cos, estreyent com una serp. Mirada, sincera i tendre. Mirada d'infant, inocent, blanca, pura. Ulls ràpids que, com la pluja, inunden el cor i comprimeixen l'ànima. Moviment hàgil i ràpid. Moviment graciòs, estudiat, lliure. Gest tan familiar que allibera les nits amagades al calaix. Veu, clara i bella. Veu cantarina, firme, segura. Paraules que fan enyorar. Tacte, suau i perfecte. Tacte fi, hermós, com si de la més bella escultura es tractès, amb cura. Pell que fa ensumar les sensacions que no s'obliden amb facilitat.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.
I hui... he tornat a morir a les teues mans.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.
I hui... he tornat a morir a les teues mans.
dissabte, 5 de setembre del 2009
Mind Games
Passetja els dits, pausadament, com un murmuri. Torna a acaronar les cordes, amb la dolçor i la satisfacció de tenir-la entre els seus braços. Ha il·luminat les seues nits des de fa tant...Ha convertit els seus silencis en melodies, ha convertit les seues paraules en una escala de sorolls harmònics. Mira els ulls que li vigilen tot el temps des de l’altra punta de la cambra. No són tan diferents...han hagut de passar per les mateixes dificultats, han somniat i han perdut. Però sobretot han hagut de segrestar les seues pors i guardar-les al racó més fosc dels seus cors. Les paraules són suspeses a l'aire, ballen amb les idees que surten dels seus caps, juguen amb els seus pensaments amb la innocència dels infants, tan pures... S'asseu al llit i li mira, als seus fins llavis es dibuixa un traç de mig somriure, com si estiguès esperant el moment idoni per mostrar-se sencer. Des de la seua perspectiva veu una ànima marcada pels esdeveniments, que lluita per deixar-se veure, per obrir-se camí entre les ombres del gran teatre, somriu, passetja els seus pensaments per la seua boca. L'altra part està dreta, encara acaronant les cordes que tanta companyía li fan a les seues nits, li mira...Veu una ànima marcada pel passat, però que, ha aconseguit arribar més enllà que ningú, més alt que la lluna...i malgrat tot, la insatisfacció encara no s'ha anat...l'assassí de les seues pors. Somriuen, pensant, el seu llaç tan fort....i tan llunyà.
Let me take you down 'cause I'm going to....
Let me take you down 'cause I'm going to....
divendres, 4 de setembre del 2009
Expectació
Ho torna a intentar i falla, es queda a la meitat....com seguia? El seu cap no és capaç de recordar. Mira al seu voltant, malgrat no vulgui ha de mirar, sent que ho ha de fer...I com es meravella! No pot apartar els ulls, com si estigues mirant la figura més bonica que les seues pupil.les sempre han anhelat. Es torna a concentrar, tercer intent, no s'ha allunyat massa...i quant li queda per aprendre! I com es meravella! Sent curiositat...una atracció tan forta que malgrat el seu cos no li respongui es tornarà a alçar. De reull pot veure el somriure amagat d'uns ulls que li miren expectants, evaluadors...com descriure la sensació? Una vegada més...Intenta enrecordar-se...pensa, com eren aquelles paraules que un dia van entrar al seu cor, donant-li valentia i coratge? No se'n recorda, somriu per dintre i mou el cap. Atura i mira, sent com les vibracions flueixen a l'aire...i cauen....cauen com fulles de tardor. Pas per pas, sense pressa, suau, dolç...quasi imperceptible. Els seus ulls inexperts no poden deixar de mirar, deixar de demanar-se....deixar de somriure. Tira la vista enrrera i mira pel cantó dels records...el primer pic que ho va veure...com es meravellà! I el segon....i el tercer. Per sort...el tren encara no havia partit.
Torna a sentir aquells ulls expectants, ho deixa fer, tranquilitza a l'impaciencia i somriu a l'inexperiència
Torna a sentir aquells ulls expectants, ho deixa fer, tranquilitza a l'impaciencia i somriu a l'inexperiència
dimarts, 18 d’agost del 2009
Transparent
Torna a passar-se els dits pels cabells, els ulls a l'horitzó i, com buscant una explicació, torna a mossegar-se els llavis. Mira més enllà, més lluny de tot el que li han ensenyat a ser..més enllà del que ella mai s'ha imaginat...més enllà dels seus murs, de les seues perspectives. Torna a sentir com l'emoció del primer moment l'agafa amb força, sense cap perquè sent com un raig de sol il.lumina el seu gran escenari. Fa temps que ha deixat d'escriure poemes de súplica a l'ilusió, fa temps que ja no demana emoció al cel, fa temps que no busca els grans actors...perque ja té tot el que necessita. Ja té tot lo que l'omple, tot alló que li fa respirar ho ha trobat...i de quina manera més inesperada! Ha deixat d'escoltar les llargues melodies d'espera cap a la felicitat, ha deixat de fer cua al mercat de les ilusions, la por ha passat. Sent que cada pic està més aprop de la veritat, de ser el que sempre ha volgut ser: ella. Ha sabut obrir la seua ment, deixar entrar la racionalitat per combinar-la amb la passió...i es que l'agrada tant el pes d'un somriure! Ja no hi ha fantasmes a les seues nits, ha sabut abraçar les seues inseguretats. Ha trobat la clau del passat i l'ha guardat dins el calaix del seu cor. I esque...li queda tan per aprendre!
Somriu mentre que arriben a la seua memòria les paraules que contenien la clau del seu destí.
Somriu mentre que arriben a la seua memòria les paraules que contenien la clau del seu destí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)