Llavors tu em vares demanar:
-Què representa per tu la felicitat?- Em vaig quedar callada, ho sabies, sabies que aniria a dir....i malgrat tot vares deixar que jo ho digués..potser per poder tornar a pensar.
- La felicitat és un concepte, realment, si m'ho demanes referin-te a algo material no et sabría contestar- Em vares mirar clanvant-me els ulls, un mig somriure teu em va fer entendre que tu pensaves el mateix que jo diria, si tu em tornaves a demanar.
- Llavors...dim el que és per tu...sense materialismes- Et vaig mirar i t'ho vaig dir:
- La felicitat és un estat mental, és una sensació de plenitut i ganes de fer, amb ella sents que pots arribar a fer l'impossible...sense ella estàs mort. No obstant...- Vaig baixar la mirada, tu em miraves molt seriòs, et vares atracar més, com esperant a que acabés...encara que tu ja sabies tot el que diria.
- Hi ha pics que acometem una errada molt gran...cercam la nostra felicitat en els altres- Em vares mirar amb curiositat, vaig continuar:
- Vull dir, que per tenir aquest sentiment de felicitat necessitam que els altres ens aportin aquest bocí que ens fa sentir així, és com...si depenguessim completament d'aquestes persones per ser feliços.- Vares somriure, em vares passar el braç per les meues espatlles i vares dir:
- I aixó es dolent?-, vaig somriure
- Es dolent quan depens tant...que esperes que aquestes persones t'aportin tot aixó que tu no pots aconseguir per tu mateix, i quan t'en adones de que no t'ho poden aportar...t'enfonses perque penses que ningú t'ho podrà aportar mai...i ni tan sols s'et passa pel cap pensar que, potser, tú podries contribuir a la teua pròpia felicitat, ja que, t'has acostumat a que "ells" te l'aportin.- Dit aixó vaig callar, vaig somriure per de dins, sí, tants de vespres sense dormir havien servit per contestar-te, Shail, aquesta pregunta, somreies obertament, però encara tenies reservada una altre pregunta per mi....i ho sabia, sabia que em la faries...et coneixia massa be com per pensar...que no te la callaries.
- Tu eres una d'aquestes persones?- Em vares mirar amb intensitat.
-Sí- Et vaig mirar seriosa, - per sort...he aprés que la felicitat està en un mateix...- Tenies els ulls plorosos quan vaig dir aixó...com si de cop t'haguessis enrecordat d'algo del passat...potser...del teu pare...quan encara la raó no l'havia fuit. No t'ho vaig demanar...no feia falta, m'ho vares llegir als ulls.
- Tots, Sara, tots sempre, en un moment o en un altre hem intentat que els altres ens cerquin la felicitat...perque què fàcil seria tot si uns altres fessin tot per noltros...no hauríem de patir...no hauríem de fer res...no hauríem de pensar.- Vares fer una pausa mentres es fum sortia de la teua boca...que dibuixava una expressió melangiosa. - Jo també he estat d'aquells que en un moment donat...volen que uns altres pensen per ell, supos que, com tu, em vaig adonar a temps...però no diguis "quina sort hem tingut", has de donar gràcies al teu pensament, a la teua raò per haver-te fet avançar, perque la gent ha marginat al seu pensament..no el volen per res...perque, supòs que ho veuràn, així, tot més fàcil....el que no saben es que, sense l'autonomia d'un mateix no s'avança...no es madura- Llavors et vaig somriure i tu vas fer el mateix, per què ens enteniem tan be? Em vares fer la broma de sempre, i un altre pic vam riure bona estona.
I ara que record tot aixó....somrio. Quant enyor aquestes converses que duraven tot un vespre!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada