I si...avui no sé per què m'has vingut al cap, potser ja duia massa temps sense pensar en tu detenidament, potser hagi estat per fer recordar a la meua guitarra els acords que un dia van escoltar les meues orelles, o potser...necessitava enrecordar-me de tu. Carregada d'il.lusió...com quan els nens veuen als seus herois, vaig creuar-me amb la teua veu, càlida, firme i contundent...però sobretot carregada de força i tendresa...com em vas sorprendre! Volia estendre't la mà, volia acompanyar-te per aquest camí cap al teu ultim somni, no obstant, vares ser tu qui em va agafar i em va portar pels camins de l'esperança...ho he de reconéixer, vaig aprendre tant de tu...Vaig aprendre a mirar per la finestra de la realitat...sí, aquesta que tots estimam més veurer-la tancada per por a veure com és el món fora de nosaltres mateixos...per por de les adversitats que, un dia o altre ens trobarem. I és veritat... ho aceptes amb el cap però no amb el cor. Cantar, cridar, còrrer, saltar...són coses que semblen normals, sempre et deia que eren el teu repte...i que ho aconseguiries, que un nou matí veuries despertar, i ho feies, parlant valent de la mort, sempre...amb un gran somriure...
Saps que vaig fer tot el possible per donar a conèixer la teua força...perque mai oblidaré aquelles paraules xiuxiulejades a cau d'orella...aquell capvespre on l'esperança s'havia anat però nosaltres la feiem tornar. Saps que vaig fer tot el possible per tu...només amb veurer-te intentant somriure ja en tenía prou...la meva mà no va tremolar ni un sol instant en tot el teu camí, inclús...en Shail ja et coneixia, malgrat que mai t'hagués vist...ja t'admirava. Però si...em toca admetre...només t'he fallat en un aspecte...una promesa que et vaig fer...i que no he tingut voluntat per complir-la...i si...no tinc excusa...i ho intente fer, cada dia, cada dia ho tinc en ment...cada dia m'ho propós...pero, com complir-la si ni tan sols sé per on començar? Amb el temps aniré aprenent...i la compliré...t'ho promet.
M'agrada pensar que sense la mort...tot naixement seria una tragèdia.
Tenia ganes de escriurer-te aixó, Carles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada