dilluns, 23 de febrer del 2009

Equilibri

Sent com les fulles remuguen als arbres, com la foscor es va apoderant poc a poc de la ciutat, els primers raigs apareixen incandescents dins la seua ment, donant-li forces, donant-li la calor que tant enyora. Equilibris fa, a la delicada corda que, dia rere dia va anar teixint amb molta cura, la corda que sap que no pot estirar...i que tanta por fa que es trenqui. Equilibris fa sense por a caure, i si aixó passàs un raig evitaria el seu cop, ràpid com la llum, tendre com la mirada d'un nin, fort com una roca quan la mar l'espitja...blau, únic, transparent com l'aigua. Dins del teatre on els espectadors porten màscares que oculten les seues cares s'esforça per oferir un bon espectacle, sabent que un sol fall cremaria tot el que ha creat. Amb tranquilitat torna a pujar, observant, inmòbil, amb un somriure pintat a la cara, no hi ha passes en fals, no se li passa pel cap fer grans fets, no hi pot haveure cap equivocació i esque, inclús a les seues nits més fosques sempre guarda aquella part de calor, esperança i passió per l'endemà que tant li fa viure. De reull mira com tots s'en van, no hi ha cap aplaudiment, reina el silenci, el gran teatre s'ha buidat, el ball de disfraços ha arribat a la seua fi, discretament torna sobre les seues passes, esperant el moment en el qual arribaràn, agafats de la mà, el pensament i la falsa llibertat. Mentres que una ombra, fosca, gris però plena de vida avança per l'escenari.

I torna a pujar, amunt el cel i les butaques buides beuen d'aquell sincer somriure... fan equilibris

diumenge, 22 de febrer del 2009

Invisibles

Invisibles....com els somnis més dessitjats, són invisibles, com el color de la veritat. Es mouen lentament, sigilossos, no volen que ningú els miri, no volen alertar a ningú...volen passar desapercebuts dins tot el que els envolta. Discretes passes els apropen entre llunyanes barreres que els han creat els d'adalt, entre la foscor de les mirades tornen a sortir, amagats, sense pressa, vigilen tots els seus moviments. Cauen dins el cercle del joc i el perill però saben com ensortir-se. Veuen com tot passa al seu voltant, tranquils, mostrant una falsa passivitat per tots els fets que els arriben, d'enfora senten els sorolls de la vida, de l'esperança...de l'arribada. Potser hauríen d'haver sigut més valents del que, a un passat no varen ser, però saben que ja es massa tard, massa tard per tirar-se enrrere....massa tard com per sortir de la seva realitat. Lleugeres paraules volen amunt ells, paraules pensades, paraules que no són espontànies...paraules que tants de vespres varen pensar, paraules que varen dir a sa lluna quan estaven sols i que ella, amb la seva lluentor implacable va aprovar. Invisibles són, com la força dels seus ulls, com el poder d'aquella cançó que fa vibrar. No triguen en tornar, saben que ho han de fer.

Amagant les seves cares, tornen a la realitat, sabent-se seus, sabent-se invisibles.

divendres, 20 de febrer del 2009

Deslumbra

Mira l'horitzó per la finestra i sospira, es gira i somriu, els seus ulls recorren tots els racons, com cercant una excusa per ser-hi allà en aquell moment, en aquell instant de la seva existència. Lentes passes dibuixen el seu recorregut, pensat i planificat amb molta cura. Lentament l'acarona, sentint el seu tacte, l'agafa i la mira com si fos el tresor més valiós que tingués. Sense pressa la comença a tocar, pas per pas, no té pressió però s'esforça per tornar a agafar l'esperit hàgil que tenia abans, puja la mà per les cordes tensades, tanca els ulls deixant-se dur pels acords que neixen dels seus moviments, es deixa dur entre l'espai i el temps, com si d'un somni es tractàs. Es deixa caure sense amollar-la, la palpa, vol sentir-la, malgrat no la toqui vol sentir els seu tacte. Han estat tantes llunes sense que les seves notes poguessin arribar al seu cor que vol gaudir d'aquest moment per sempre. Sent plenitud, sent que ho podria aconseguir tot, amb l'inocència d'un nin mira el món d'una altre forma, com si tot no fos ja tan gran, a aprés a ajustar-se a les circumstàncies...a saber fugir de les cordes que l'abraçen. Atura mentres que uns ulls curiosos observen des de l'altre punta del mirall, somriu, mostra la seva ànima, lleugera, neta, i , sobretot plena de vida.

Tanca els ulls sentint-se molt aprop i quan els obre es deslumbren.

dimarts, 17 de febrer del 2009

plenitud

La tranquilitat governa el seu horitzó, intentant dissimular passivitat observa l'espectacle que un dia més ofereixen els actors al gran teatre. Els seus ulls recorren totes les seves passes, gravant a les retines tot tipus de moviment espontani. Al seu cap es concentren pensaments confussos, lliures, que fan que pergui el control de la seva ànima per moments, vol volar, però sap que per aconseguir-ho ha de creuar tot el món que el separa del seu objectiu...viure. Deixa que un raig de llum el descobreixi, sabent que, tard o prest haurà de rendir comptes a la vida. Somriu per dins, necessita tornar a creuar fronteres, necessita tornar a perdre s'alé però, sobretot necessita tornar a sentir com l'emoció el recorr el cos al temps que riu, que observa, que comparteix les seves vivéncies. Llavors s'aventura als carrers de la joventut i l'inocència, savent que ja no és cap nin però enyorant aquell sentiment de plenitud al rebre la primera mostra d'afecte. Ho fa i ho torna a fer, sent com tot el seu món gira i aixó fa que recuperi part del seu cor. Somriu i reb l'esperada resposta del somriure amagat que tanta por du al damunt. Camina, deixant-se dur, sent com l'ànima es separa del seu cos, obre els ulls, respira.

Es tomba al llit, somriu, ha tornat a sentir-se viu, no fa falta que torni a obrir els ulls.

diumenge, 15 de febrer del 2009

Lluentor

Lentament mira tot el que l'envolta, discretament, sense pressa veu com el sol il.lumina intencionadament el punt clau del seu camí. Lentes passes acompanyades de dubtes dibuixen els trassos de les seues intencions. Sense deixar-se veure creua fronteres prohibides i s'aventura dins el seu món que tants de vespres el va costar crear. Els seus ulls enfoquen un paisatge que, d'enfora sembla únic, tranquil, meravellós, mentres que s'atraca comença a veure les primeres proves del joc, amb valentía les passa, creient que ningú més veurà cap on va. Sigilossament va trencant murs, amb molta cura, sense fer cap renou que pugui alertar als vigiles d'adalt. Sap el que fa, malgrat no ho pareixi, sap com ho ha de fer per entrar dins el mirall que separa lo real de lo imaginari i malgrat els perills que l'acompanyen ho vol fer, sap que és l'única manera de tornar a viure. El seu únic mapa és el cel, que guia el seu camí. Amb els primers raigs de llum al cel s'adentra dins els murs derrocats...i amb els últims mira el seu reflexe al mirall. Lluentor als ulls, es fondeix amb el seu alter ego, ho ha aconseguit.

Desperta, es mou al llit, encara amb el regust als llavis.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Solitud

Un dia s'aixeca i mira ses fotos penjades a la seua paret blanca com sa propia realitat que viu cada dia...cada hora. Sense molta dificultat es va posant la roba mentres que un sol el penetra els ulls. Atordit cerca desesperadament el penjaroll que tant de temps el va costar trobar i que a la fi era seu, eu troba amagat entre els llençols, amb molta cura eu agafa i eu mira...eu torna a mirar, a la seua ment apareixen petits records, petits flashbacks que el duen a aquella nit on la complicitat va fer que tot el seu món donàs un gir tan gran que encara li costava creure. Distrait somriu recordant ses paraules i ses rialles que el varen fer agafar força i valentia per dir-li tot el que sentia, tot el que volia i, per descomtat, tots els seus somnis. Camina per ca seva nirviós, esperant que arribi l'hora de partir, encara no sap com eu farà, ni com reaccionarà davant sa mirada dels altres, no eu vol pensar, ja en té prou amb ses papallones que té a s'estòmac. Armant-se de valor obre la porta que el condueix als freds carrers de la selva. Quan arriba cerca per totes ses bandes, com esperant trobar un raig de llum més fort que es del propi sol. Llavors va sentir una punxada al cor, una por a que tots els seus records fossin un somni impossible...i es va tirar cap enrrere...i malgrat tot...eu havia tornat a fer.

A penes es desvelava...fugia per sempre

dilluns, 2 de febrer del 2009

Despertar

Ses meves passes son curtes, lentes, peressoses, les meves cames no volen avançar mes, sent com sa por es va apoderant del meu cos, no puc fer res, intent fugir de ses cordes que m'abraçen pero no puc, avui no....ja no. Maldic aquest moment, aquesta estona en la que, un altre pic he de treure ses forces d'allà on sigui....pero avui tenc ses buxaques buides. Em passes es braç per ses espatlles i em dius que tot anirà be...abans t'hagués creigut, avui faig esforços per creurer-me ses paraules que sonen buides, ho intent. Per es meu cap corren imatges de tot aquest temps...d'aquest temps de lluita i pens que potser el sol surti avui...com també va sortir a altres dies de pluja i llampegs. Temerosa vaig cap al final...el final de tot aquest malson...allà on la veritat em farà veure que em depararà es futur i, sobretot, què hauré de fer per no tornar a caure. I malgrat tot....ha sortit el sol...amb més intensitat que mai. Emocions recorren es meu cos, als meus ulls apareixen ses primeres llàgrimes d'emoció i d'haver guanyat la batalla que, fa quatre mesos va començar. I tinc ganes de cridar al món que la guerra mai es perd, tinc ganes de còrrer fins perdre s'alé, però, sobretot, tinc ganes de seguir endavant, amb més força que mai.
I...sa veritat...es que...per molts de núvols que hi hagués...sempre hi havia un raig de llum brillant....com amagat, esperant es moment idoni per sortir.

Diuen que de tot s'aprén....i aquesta lluita m'ha fet entendre quehem de viure el present i no quedar-mos al passat....m'ha fet estimar ses petites coses...com es soroll de sa cafetera quan ella s'aixecava...i que tants de pics m'ha fet por no tornar a sentir