Invisibles....com els somnis més dessitjats, són invisibles, com el color de la veritat. Es mouen lentament, sigilossos, no volen que ningú els miri, no volen alertar a ningú...volen passar desapercebuts dins tot el que els envolta. Discretes passes els apropen entre llunyanes barreres que els han creat els d'adalt, entre la foscor de les mirades tornen a sortir, amagats, sense pressa, vigilen tots els seus moviments. Cauen dins el cercle del joc i el perill però saben com ensortir-se. Veuen com tot passa al seu voltant, tranquils, mostrant una falsa passivitat per tots els fets que els arriben, d'enfora senten els sorolls de la vida, de l'esperança...de l'arribada. Potser hauríen d'haver sigut més valents del que, a un passat no varen ser, però saben que ja es massa tard, massa tard per tirar-se enrrere....massa tard com per sortir de la seva realitat. Lleugeres paraules volen amunt ells, paraules pensades, paraules que no són espontànies...paraules que tants de vespres varen pensar, paraules que varen dir a sa lluna quan estaven sols i que ella, amb la seva lluentor implacable va aprovar. Invisibles són, com la força dels seus ulls, com el poder d'aquella cançó que fa vibrar. No triguen en tornar, saben que ho han de fer.
Amagant les seves cares, tornen a la realitat, sabent-se seus, sabent-se invisibles.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada