dilluns, 23 de febrer del 2009

Equilibri

Sent com les fulles remuguen als arbres, com la foscor es va apoderant poc a poc de la ciutat, els primers raigs apareixen incandescents dins la seua ment, donant-li forces, donant-li la calor que tant enyora. Equilibris fa, a la delicada corda que, dia rere dia va anar teixint amb molta cura, la corda que sap que no pot estirar...i que tanta por fa que es trenqui. Equilibris fa sense por a caure, i si aixó passàs un raig evitaria el seu cop, ràpid com la llum, tendre com la mirada d'un nin, fort com una roca quan la mar l'espitja...blau, únic, transparent com l'aigua. Dins del teatre on els espectadors porten màscares que oculten les seues cares s'esforça per oferir un bon espectacle, sabent que un sol fall cremaria tot el que ha creat. Amb tranquilitat torna a pujar, observant, inmòbil, amb un somriure pintat a la cara, no hi ha passes en fals, no se li passa pel cap fer grans fets, no hi pot haveure cap equivocació i esque, inclús a les seues nits més fosques sempre guarda aquella part de calor, esperança i passió per l'endemà que tant li fa viure. De reull mira com tots s'en van, no hi ha cap aplaudiment, reina el silenci, el gran teatre s'ha buidat, el ball de disfraços ha arribat a la seua fi, discretament torna sobre les seues passes, esperant el moment en el qual arribaràn, agafats de la mà, el pensament i la falsa llibertat. Mentres que una ombra, fosca, gris però plena de vida avança per l'escenari.

I torna a pujar, amunt el cel i les butaques buides beuen d'aquell sincer somriure... fan equilibris