Tanca els ulls, respira, els torna a obrir. Sent que, com a cada pas que dòna el seu cor se li encongeix, com si una mà l'estrenyès amb molta força...com si la seua mà el volguès treure. Manté la mirada cap a terra, poc a poc li han ensenyat a desviar la mirada a la veritat, als sentiments...a tot aixó que fa vibrar. Tasta el sabor agridolç de l'impotència, de la desolació, fins i tot de la tristor que cobreix tot el que li envolta, ho tasta i als seus llavis...ja és mort. De sobte sent que el seu cos involuntari no respon a les directrius marcades pel seu cap, sent el dessig impenetrable d'avançar,de còrrer, de desafiar a tot el seu entorn i demostrar que al seu interior encara hi ha lluentor. Creua les barreres que l'han imposat els d'adalt i s'adentra als passadissos del desconcert i la confussió. Passa pel costat de les ombres de la por i de l'empenediment, li volen tirar cap enrere però no ho aconsegueixen. Sent com la serp de l'adrenalina es va apoderant del seu cos i arriba...arriba a la porta de la decissió i el valor. De sobte sent fred, sent por...però la seua ràpida mà ja l'ha obert. El seu alé l'abandona.
Sent la calor d'uns ulls tendres, que acaronen, d'un blau tan intens que malgrat no els miri l'enlluernen....i llavors alça la mirada.
dimarts, 19 de maig del 2009
diumenge, 17 de maig del 2009
Incapaç
Desperta del seu món fictici. Al gran teatre la funció segueix el seu curs. De reull pot veure com els actors cauen, ploren, criden darrera l'escenari, però surten a escena amb un gran somriure. Es el que els han ensenyat a fer...i què be que ho fan! No vol mirar més, no pot...S'alça i camina, s'allunya del gran teatre i s'adentra a les rutes de l'enyorança. Sent la seua olor i malgrat que patisca vol deixar-se dur per aquell perfum. De sobte sent com una presència l'acompanya, una presència que s'ha anant fent amiga seua amb el pas del temps...la benvolguda nostàlgia...Aquella que li fa recordar, aquella que li transporta al passat i li recorda els bons temps...Aquella que, a les nits més fredes l'acompanya al llit oferint-li el seu plor. Salta, amb la seua mà només pot fregar els núvols d'un altre dia gris, necessita tornar a fregar el cel, acte que, a un altre temps aconseguia. S'atura, escolta, el vent du la melodia d'eixa cançó que li remou tot el cor. Tanca els ulls, cau als braços de la nostàlgia, als seus ulls no queden llàgrimes. Els darrers acords s'esfumen, silenci, a la seua ment encara està viu el record d'aquells acords...i del vers I have to break down all the corners of this world....and I miss you. I és llavors quan es torna a alçar i, mirant a la seua amiga nostàlgia només pot pronunciar una paraula:
Incapaç
Incapaç
dimecres, 29 d’abril del 2009
Silenci
Silenci, aixó es tot el que sent, tot el que veu, és el seu pa de cada dia. Obre la finestra de la veritat, no vol mirar, els seus ulls tancats s'enlluernen amb la seua llum i esque què pot fer més que rendir-se a la passivitat de les seues paraules? Fa temps que ho intenta, com una enredadera grimpa per les seues paraules, intentant trobar el significat que ja sap des d'un principi. S'enfada amb les ombres, que poblen els seus passadisos. El perill l'acompanya, s'ha convertit en el seu seguidor, vol fugir...i no pot. És llavors quan torna a veure aquell rostre compungit demanat-li que no se'n vagi, que no fugi. És fàcil, seria tan fàcil...ha raptat el seu cor, s'ho ha duit deixant-li com a resposta el seu alé, les seues paraules, el seu somriure, els seus ulls tan nítids...tan blaus. Sabi és el destí llevant-se del mig i deixant que ells escriguin la resta. Diversos són els traços que fan, un sempre més alt que s'altre, un sempre més ràpit que s'altre, un sempre més decidit que s'altre però, així mateix, com li agradaria dibuixar el mateix traç, com li agradaria obrir-li el seu cor...i no obstant...seria la seua perdició.
I és llavors quan es rendeix al seu alé, sentint com tot li dòna voltes...com si de veritat fos el darrer pic.
I és llavors quan es rendeix al seu alé, sentint com tot li dòna voltes...com si de veritat fos el darrer pic.
diumenge, 5 d’abril del 2009
T'ho dic
S'amaga al racó del seu interior. Lentament intenta analitzar tot el que envolta el seu cor, sent les vibracions, produides amb la mateixa força que una pedra llançada l'aigua, dibuixant grans ones. Embadalit es queda sentint aquest bàteg, tremola quan la sent aprop...sent com la pedra cau i provoca ones al seu cor...i com l'agrada.
Em quede mirant-la d'amagat, al gran teatre on totes les mirades es dirigeixen cap a mi. En silenci la despulle i recorde el seu alé, tan aprop del meu, recorde la seua mirada de nina amb la que tantes nits he somniat. Tremole quan em mira, em fa nu per dins, són tants els sentiments que hi ha en lloc. De pics tinc por de que arribe el final...però vull viure el dia a dia amb ella...i que siga la bogeria, la que eu determine tot.
Ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos, y te he cantado al son de acordes aún no inventados.
Espere que t'agradi :)
Em quede mirant-la d'amagat, al gran teatre on totes les mirades es dirigeixen cap a mi. En silenci la despulle i recorde el seu alé, tan aprop del meu, recorde la seua mirada de nina amb la que tantes nits he somniat. Tremole quan em mira, em fa nu per dins, són tants els sentiments que hi ha en lloc. De pics tinc por de que arribe el final...però vull viure el dia a dia amb ella...i que siga la bogeria, la que eu determine tot.
Ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos, y te he cantado al son de acordes aún no inventados.
Espere que t'agradi :)
dissabte, 28 de març del 2009
S'éveiller
Es mou al llit, obre els ulls, un nou món es descobreix als seus ulls...tan enfora de la realitat. La claror grimpa per la finestra i la descobreix. Han passat tantes llunes des que tot va començar que fins i tot ara es meravella. Mira al seu voltant, unes mans tendres s'afanyen en preparar qualque cosa que, des del seu puesto no veu. Somriu i pensa en com ha deixat de ser tot un joc, fa temps que la despreocupació la va abandonar...massa temps. Potser...al passat hauria d'haver estat més valenta, no haver deixat que el temps passàs i que no haguès estat ell, amb el seu pas impenetrable el que ho haguès decidit tot, el que haguès anat desgastant tot allò que un dia va tenir sentit. Haver sabut trobar les paraules exactes, la força necessària i, sobretot, el valor suficient com per donar el pas...però el record dels bons moments la feien tirar envant, sense reparar en el que de veritat dessitjava. I s'empenedeix, no per ella...sino per l'altra part. Potser, si haguès fet aixó, ara hauria trobat la solució per passar desapercebuts davant la mirada dels d'adalt. Sent la pluja caure, mentre que uns ulls com l'aigua la somriuen des de l'altra punta, s'aixeca dels seus pensaments.
Deixa que el seu alé l'acaroni... ha nascut un nou dia.
Deixa que el seu alé l'acaroni... ha nascut un nou dia.
dilluns, 23 de març del 2009
Colors
S'atura, torna sobre les seues passes, sospira i camina. Els seus ulls recorren l'espai que l'envolta, té pressa, no sap per què...el seu món s'ha tornat tan distint! Respira, el cor la bateja fort, no pot aparentar tranquilitat, ja no, no pot controlar les respostes del seu cos cap al que la fa vibrar per dins. S'asusta, com una enredadera grimpa per aquesta nova sensació, tan incontrolable per ella. Tremola, s'atraca, no pot més, sent com tot s'allunya d'ella, les imatges percebudes pels seus ulls deixen aquell to blanc i negre i es fondeixen amb els colors que, com per art de màgia, comencen a aparèixer. Alça la vista, ell l'ha trobat. Sent com el cor se li encongeix, no pot apartar els ulls d'ell, malgrat intenta mantenir-se forta, no pot...discrets es donen la mà, entrecreuen els dits tremolossos, vigilant tot el seu voltant. No fa falta dir res més, amb una mirada s'entenen, han aprés a comunicar-se entre els murs que els separen. Somriuen...dessitjosos de poder tornar dins del seu mirall...on les formes i els colors es fan a les seues mides, on es poden mostrar tal i com són.
Discrets deixen que l'aire es dugui les seues veus...han tornat a trobar-se dins la mar.
Discrets deixen que l'aire es dugui les seues veus...han tornat a trobar-se dins la mar.
divendres, 20 de març del 2009
Ella
Embadalit, fora de lloc, meravellat...aixina es queda quan la mira, quan els seus ulls es posen amunt d'ella. Com una serp, plena de tendressa i dolçor, és la sensació que li recorre el seu cos. Fora del món que comparteixen es mostra discret, distant, fred, lluny de les seues emocions, i sent punxades al cor cada pic que eu fa. Voldria mostrar-se nítid, clar com l'ànima. Però els han creat barreres....murs de paper que, com les fulles a la tardor, no triguen en caure quan són plegats, a la seua realitat, al seu món...eixe petit espai que és només d'ells. Allà on tots dos mostren la seua nua ànima, on les seues paraules no s'han d'amagar, on les mirades es creuen sense cap tipus de por. Ara que ell és lluny d'ací, pensa, recorda, torna a viure tots els moments que, al seu rostre han dibuixat aquell somriure, el qual, tots dos han begut. La recorda...vol guardar la seua imatge, però sobretot, vol tornar a sentir-la, voldria tancar els ulls i escoltar la seua veu, el seua alé tan aprop del seu...i com dos infants...tornar a nèixer. Perque ella dòna color a les seues parets blanques, perque sense ella, el seu entorn no és cap jardí.
Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.
De Blau.
Perque avui trobe la força que necessite per recordar tot el que ara enyore...tan lluny d'ací. T'ho escric, t'enyore.
De Blau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)