dijous, 1 d’octubre del 2009

Sentits

Melodía, dolça i mendrosa. Música que salta i s'amaga, que es cola dins les orelles omplint cada espai. Melodia letal. Trista serenata d'espera, mentres que, a l'altra banda, els sentiments oprimits lluiten per sortir. Olor, deliciós olor de menta i mel, avançant peresós per l'espai. Olor de taronja i pi. Assassina aroma que envolta i aprisiona. Calor, únic, com la primavera. Càlid i reparador. Malèfic calor que recorre el cos, estreyent com una serp. Mirada, sincera i tendre. Mirada d'infant, inocent, blanca, pura. Ulls ràpids que, com la pluja, inunden el cor i comprimeixen l'ànima. Moviment hàgil i ràpid. Moviment graciòs, estudiat, lliure. Gest tan familiar que allibera les nits amagades al calaix. Veu, clara i bella. Veu cantarina, firme, segura. Paraules que fan enyorar. Tacte, suau i perfecte. Tacte fi, hermós, com si de la més bella escultura es tractès, amb cura. Pell que fa ensumar les sensacions que no s'obliden amb facilitat.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.

I hui... he tornat a morir a les teues mans.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Mind Games

Passetja els dits, pausadament, com un murmuri. Torna a acaronar les cordes, amb la dolçor i la satisfacció de tenir-la entre els seus braços. Ha il·luminat les seues nits des de fa tant...Ha convertit els seus silencis en melodies, ha convertit les seues paraules en una escala de sorolls harmònics. Mira els ulls que li vigilen tot el temps des de l’altra punta de la cambra. No són tan diferents...han hagut de passar per les mateixes dificultats, han somniat i han perdut. Però sobretot han hagut de segrestar les seues pors i guardar-les al racó més fosc dels seus cors. Les paraules són suspeses a l'aire, ballen amb les idees que surten dels seus caps, juguen amb els seus pensaments amb la innocència dels infants, tan pures... S'asseu al llit i li mira, als seus fins llavis es dibuixa un traç de mig somriure, com si estiguès esperant el moment idoni per mostrar-se sencer. Des de la seua perspectiva veu una ànima marcada pels esdeveniments, que lluita per deixar-se veure, per obrir-se camí entre les ombres del gran teatre, somriu, passetja els seus pensaments per la seua boca. L'altra part està dreta, encara acaronant les cordes que tanta companyía li fan a les seues nits, li mira...Veu una ànima marcada pel passat, però que, ha aconseguit arribar més enllà que ningú, més alt que la lluna...i malgrat tot, la insatisfacció encara no s'ha anat...l'assassí de les seues pors. Somriuen, pensant, el seu llaç tan fort....i tan llunyà.

Let me take you down 'cause I'm going to....

divendres, 4 de setembre del 2009

Expectació

Ho torna a intentar i falla, es queda a la meitat....com seguia? El seu cap no és capaç de recordar. Mira al seu voltant, malgrat no vulgui ha de mirar, sent que ho ha de fer...I com es meravella! No pot apartar els ulls, com si estigues mirant la figura més bonica que les seues pupil.les sempre han anhelat. Es torna a concentrar, tercer intent, no s'ha allunyat massa...i quant li queda per aprendre! I com es meravella! Sent curiositat...una atracció tan forta que malgrat el seu cos no li respongui es tornarà a alçar. De reull pot veure el somriure amagat d'uns ulls que li miren expectants, evaluadors...com descriure la sensació? Una vegada més...Intenta enrecordar-se...pensa, com eren aquelles paraules que un dia van entrar al seu cor, donant-li valentia i coratge? No se'n recorda, somriu per dintre i mou el cap. Atura i mira, sent com les vibracions flueixen a l'aire...i cauen....cauen com fulles de tardor. Pas per pas, sense pressa, suau, dolç...quasi imperceptible. Els seus ulls inexperts no poden deixar de mirar, deixar de demanar-se....deixar de somriure. Tira la vista enrrera i mira pel cantó dels records...el primer pic que ho va veure...com es meravellà! I el segon....i el tercer. Per sort...el tren encara no havia partit.

Torna a sentir aquells ulls expectants, ho deixa fer, tranquilitza a l'impaciencia i somriu a l'inexperiència

dimarts, 18 d’agost del 2009

Transparent

Torna a passar-se els dits pels cabells, els ulls a l'horitzó i, com buscant una explicació, torna a mossegar-se els llavis. Mira més enllà, més lluny de tot el que li han ensenyat a ser..més enllà del que ella mai s'ha imaginat...més enllà dels seus murs, de les seues perspectives. Torna a sentir com l'emoció del primer moment l'agafa amb força, sense cap perquè sent com un raig de sol il.lumina el seu gran escenari. Fa temps que ha deixat d'escriure poemes de súplica a l'ilusió, fa temps que ja no demana emoció al cel, fa temps que no busca els grans actors...perque ja té tot el que necessita. Ja té tot lo que l'omple, tot alló que li fa respirar ho ha trobat...i de quina manera més inesperada! Ha deixat d'escoltar les llargues melodies d'espera cap a la felicitat, ha deixat de fer cua al mercat de les ilusions, la por ha passat. Sent que cada pic està més aprop de la veritat, de ser el que sempre ha volgut ser: ella. Ha sabut obrir la seua ment, deixar entrar la racionalitat per combinar-la amb la passió...i es que l'agrada tant el pes d'un somriure! Ja no hi ha fantasmes a les seues nits, ha sabut abraçar les seues inseguretats. Ha trobat la clau del passat i l'ha guardat dins el calaix del seu cor. I esque...li queda tan per aprendre!

Somriu mentre que arriben a la seua memòria les paraules que contenien la clau del seu destí.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Partida

Bufa el vent, tanca els ulls intentant recordar aquell instant en el que tot va cobrar importància. Somriu, ha passat poc temps des d'ençà i ara se li presentaven varies nits sense el seu alè, el seu somris...sense aquella font de vida inagotable que fa que el seu cor fugi del seu cos, que li fa perdre el control, que fa que tot el seu mon gire tan aviat. Respira, obre els ulls i intenta centrar-se. I...com no eu havia vist? Com s'havia deixat dur tant? Sospira, què fàcil havia estat deixar-se dur per un impuls! Malgrat tot, havia reparat en ell...fa temps que pensava en com les circunstàncies havien fet que el sentisca tan aprop, i, per un pic, la seua percepció no l'havia fallat. Per un pic no tenia por, sabia que no li seria fàcil a l'hora de partir...però també sabia que l'estaria esperant, perque, eren tan similars! Un somriure creua la seua cara al recordar el temps que havien compartit feia escassos dies. Camina per les rutes dels records i s'atura a l'estació de l'esperança i la ilusió. A la seua porta criden els dubtes i la indecisió, sí, voldria obrir, per què tot es fa més dificil quan ja està quasi fet? No obstant un sentiment d'empatía creuà el seu cor, sabia el que sentien...sí....similars....com les fulles als arbres, com les ones a la mar. Forts com les roques però també febles.

Recordà com havia aconseguit pintar aquells sentiments tan nítids al seu cor...pinzellades molt fines que li llevaven la por...i somriu.

divendres, 12 de juny del 2009

Capaç

Mira, mira tan aprop que li fa mal, l'enlluerna, li fa mal als ulls, dessitjaria desviar la mirada i malgrat tot, no ho pot evitar. Cerca pels racons una via d'eixida i no troba més que un silenci abrumador...el mateix silenci que poblava els seus somnis no fa pas tant. La seua respiració és entrecortada, les darreres paraules resonen dins el seu cap. Tanca els ulls, perd el contacte visual, per un moment té la falsa sensació d'agafar forces, de deixar de tremolar per un sol instant, els torna a obrir. Fuig dels ulls que l'observen, es deixa descobrir, segueix la ruta prevista per un principi i...què fàcil era preveure el que passaria acontinuació!...O a lo millor era el que ja estava escrit des d'un principi...i només estava seguint les pautes marcades. S'atura, respira, mira...i veu tot alló que ha estat cercant, i veu que tot s'ajusta a les seues paraules, tot adquireix el color que li vol donar...que tot flueix amb prou facilitat, tanta que li fa por. Sent la seua calor no molt lluny, encara que la seua ment es centri en les seues paraules no pot evitar pensar en com enyora...Es somriu per dintre quan torna a veure aquells gests que li són tan familiars, aquells gests que li van cridar tant l'atenció ja als mesos de l'hivern i la trobada. Es va despullar, es va mostrar tal i com era...va fer la major de les seues instrospeccions...llavors li tocava moure peça a ella.

- I tu...fins on estaries disposat a seguir-me?- Li va mirar directament als ulls, els seus caps es fregaven, un raig de lluentor travessà la seua mirada, havia encertat.

dimarts, 19 de maig del 2009

Mira

Tanca els ulls, respira, els torna a obrir. Sent que, com a cada pas que dòna el seu cor se li encongeix, com si una mà l'estrenyès amb molta força...com si la seua mà el volguès treure. Manté la mirada cap a terra, poc a poc li han ensenyat a desviar la mirada a la veritat, als sentiments...a tot aixó que fa vibrar. Tasta el sabor agridolç de l'impotència, de la desolació, fins i tot de la tristor que cobreix tot el que li envolta, ho tasta i als seus llavis...ja és mort. De sobte sent que el seu cos involuntari no respon a les directrius marcades pel seu cap, sent el dessig impenetrable d'avançar,de còrrer, de desafiar a tot el seu entorn i demostrar que al seu interior encara hi ha lluentor. Creua les barreres que l'han imposat els d'adalt i s'adentra als passadissos del desconcert i la confussió. Passa pel costat de les ombres de la por i de l'empenediment, li volen tirar cap enrere però no ho aconsegueixen. Sent com la serp de l'adrenalina es va apoderant del seu cos i arriba...arriba a la porta de la decissió i el valor. De sobte sent fred, sent por...però la seua ràpida mà ja l'ha obert. El seu alé l'abandona.

Sent la calor d'uns ulls tendres, que acaronen, d'un blau tan intens que malgrat no els miri l'enlluernen....i llavors alça la mirada.