Vaig mirar tot el que m'envoltava, mentres tant, tu t'afanyaves en col.locar be la manta que cobría es teu sofà. Explorant ses estanteríes vaig trobar records de la teua vida, fotos, figures...i sobretot molta melangia quan tu m'explicaves qui te les havia donat. En aquell moment t'en vares enrecordar d'aquell dia que, entre cervessa i cervessa ens contàvem ses nostres històries, em vares mirar amb intensitat.
-Tu...tu tens un amic perdut oi?- et vaig mirar i et vaig dir que sí, llavors tu vares seure al sofà i em vares convidar a fer el mateix, em vares contar una història....un relat carregat de màgia i emocions contingudes que, fins ara no havies expressat, et mirava conmoguda, mai t'havia vist amb aquest raig brillant als ulls...de qui xerraves? I llavors ho vaig entendre...En aquell moment ses nostres emocions es varen entrecreuar...em vaig sentir molt propera a tu, "lògic" vaig pensar..."ell també a perdut al més important dels seus amics". Distrait jugaves amb el fum del teu cigarro, em vares mirar i vares somriure.
- No cerquis significat a ses coses....tot el que passa, passa, perque ha de passar, ja esta- Vaig somriure...
- Aixó es el començament d'una gran amistat?- et vaig demanar amb un somrís. Vares riure.
- Ja ha començat- Dit aixó varem copetjar ses botelles i amb un crit d'alegria t'en vares anar cap a sa cuina, poc després vares aparèixer amb menjar, que, segons tu, ho havies fet a l'estil valencià (encara que eren ganchitos).
Varem passar estona xerrant, llavors et vares aixecar de cop i vares agafar un teclat que tenies a sa cambra, vares començar a tocar unes notes que em resultavem molt familiars mentre que deies:
- Anims xicota! Si la vida no et somriu l'únic que has de fer és xiular, xiula i tot anirà millor......and....Always look on the bright side of life...-
I varem cantar la resta de l'horabaixa.
Sí...el començament d'una gran amistat
dissabte, 27 de desembre del 2008
dilluns, 15 de desembre del 2008
Realitat
T'atures pel carrer, la pluja cau banyant tot el teu cos, no saps molt bé per què però a la teua ment venen pensaments boigs, disparatats...pensaments que només tu pots entendre. De cop t'enrecordes d'aquella vella cançó, sí, aquella cançó que vares aprendre quan eres petit i que, encara avui no pots llevar-te del cap. Fas unes passes, les primeres dins aquest nou estat en el que et trobes. Gires per un cantó i el vent et descobreix, fred com una mirada, fort com un sentiment, però sobretot lliure...lliure com tu no seràs mai. Fa molt de temps que et vares empresonar dins el teu mon, dins les teues mentides...dins la teua por. Realment no t'importa com et sents, l'unic que tens en ment és seguir amb la teua vida de fantasía, sense reparar en com serà el demà. Has comprat el teu temps, vares invertir en sobèrbia i prepotència i la bossa cada dia puja més, arribarà el dia en que et faràs d'or. Malgrat que la teua pressó cada dia es fa més petita, t'acorrala, et deixa sense respiració, però no t'importa, només penses en arribar més i més alt...i ho aconseguiràs, n'estàs totalment segur.
- Sobreviuràs avui amb l'ajuda dels teus auto enganys.
- La bossa de la sobèrbia pujarà.
- Demà a la teua pressó et condemnaràn a mort.
- Sobreviuràs avui amb l'ajuda dels teus auto enganys.
- La bossa de la sobèrbia pujarà.
- Demà a la teua pressó et condemnaràn a mort.
dijous, 11 de desembre del 2008
Prototip
Si ara hagués de partir
tindria por,
perque ja he conegut la perfecció.
De la calor del teu cos
amunt del meu
dibuixant sa paraula amor.
Han estat tants de vespres al teu costat
tants de petons donats, tants sentiments encreuats
que a la foscor quan et miro i dorms
algo creix dintre meu, brillant com un estel
I mira que he fet cançons a gent que un dia vaig admirar,
als amics que no tornaràn, inclús et vaig fer una al passat,
però avui et vull cantar, no vull anar-me del teu costat
aixó només és un prototip de cançó a tu.
Ara que els nostres alés es tornen a trobar
només som un cos amb dues ànimes que volen molt alt.
I és aqui quan em mires, una mirada tan carregada
de tants de sentiments, sensacions que només naltros dos entenem.
I esque són tan dolços aquells petons sota els teus llençols
que estimant-nos passen les hores, estimant-nos passen els dies.
Agafa`m ben fort no em deixis caure
diguem t'estim, dim'ho un altre, un altre pic
I mira que he fet cançons a gent que un dia vaig admirar,
als amics que no tornaràn, inclús et vaig fer una al passat,
però avui et vull cantar, no vull anar-me del teu costat
aixó només és un prototip de cançó a tu.
Ara que em tornes a mirar, em tornes a acaronar
tants de racons per explorar, tantes guerres per guanyar.
I es que em fas oblidar les pors del món real
no vull que tot el que hem creat s'en vagi del nostre costat.
I mira que he fet cançons a gent que un dia vaig admirar,
als amics que no tornaràn, inclús et vaig fer una al passat,
però avui et vull cantar, tu m'has ensenyat a estimar
i només es un prototip de cançó a tu,
.......només un prototip...de cançó a tu.
dilluns, 8 de desembre del 2008
El mateix malson
Em va faltar s'alé per arribar, correguent pels foscos carrers d'una ciutat, o més ben dit, d'un poble que pareixia que coneixia molt be. No sabia cap on anava, el meu cos em deia que havia de còrrer i jo el feia cas...travessant els carrers vaig veure el rellotge de la vida que tocava les 5, no havia cap cartell ni inscripció que ho posàs...però el meu cap em deia que aquest rellotge indicava el final d'una persona...si jo no arribava a temps. Vaig arribar a una porta que no podia obrir...la vaig copetjar amb els punys fins que vaig cridar "Ez horregatik saiatu zerbitzatzen da, egingo dut, agintzen dut!" (de res serveix intentar-ho, ho faré, ho jur). De cop la porta es va obrir, vaig arribar a un camp, tot era tan meravellós que em vaig oblidar del que havia anat a fer allà, només volia que la sensació de tranquilitat i felicitat no acabàs mai. Però quan vaig mirar al cel el vaig veure ple de nuvols, com si d'un avís es tractas vaig començar a còrrer cap una via de tren que hi havia un poc més abaix, segons anava baixant el vent es feia cada pic més fort fins que va arribar un punt en el que jo no podia avançar més, però sabia que ho havia de fer perque....allà...a les vies del tren hi havia una persona...cualcú que l'arribaria l'hora si jo no l'agafava. Vaig fer l'impossible per avançar fins que vaig aconseguir arribar davant la via on era aquesta persona...a la qual jo no podia veure la cara, no sabia qui era...pero sabia que m'importava molt...El vaig extendre la mà i ell va fer el mateix mentres deia "no, no, no" les nostres mans es fregaven en mig de l'huracà, un poc més, un poc més....de cop va passar un tren a tota velocitat tirant-me cap enrere, havia fallat...i la porta es va tancar...
Desperto i m'en adón que era un malson...el mateix malson que sempre s'em repeteix...i, com sempre, encara amb la respiració accelerada pens a què és debut...però no trob cap explicació.
Desperto i m'en adón que era un malson...el mateix malson que sempre s'em repeteix...i, com sempre, encara amb la respiració accelerada pens a què és debut...però no trob cap explicació.
diumenge, 7 de desembre del 2008
Converses
Llavors tu em vares demanar:
-Què representa per tu la felicitat?- Em vaig quedar callada, ho sabies, sabies que aniria a dir....i malgrat tot vares deixar que jo ho digués..potser per poder tornar a pensar.
- La felicitat és un concepte, realment, si m'ho demanes referin-te a algo material no et sabría contestar- Em vares mirar clanvant-me els ulls, un mig somriure teu em va fer entendre que tu pensaves el mateix que jo diria, si tu em tornaves a demanar.
- Llavors...dim el que és per tu...sense materialismes- Et vaig mirar i t'ho vaig dir:
- La felicitat és un estat mental, és una sensació de plenitut i ganes de fer, amb ella sents que pots arribar a fer l'impossible...sense ella estàs mort. No obstant...- Vaig baixar la mirada, tu em miraves molt seriòs, et vares atracar més, com esperant a que acabés...encara que tu ja sabies tot el que diria.
- Hi ha pics que acometem una errada molt gran...cercam la nostra felicitat en els altres- Em vares mirar amb curiositat, vaig continuar:
- Vull dir, que per tenir aquest sentiment de felicitat necessitam que els altres ens aportin aquest bocí que ens fa sentir així, és com...si depenguessim completament d'aquestes persones per ser feliços.- Vares somriure, em vares passar el braç per les meues espatlles i vares dir:
- I aixó es dolent?-, vaig somriure
- Es dolent quan depens tant...que esperes que aquestes persones t'aportin tot aixó que tu no pots aconseguir per tu mateix, i quan t'en adones de que no t'ho poden aportar...t'enfonses perque penses que ningú t'ho podrà aportar mai...i ni tan sols s'et passa pel cap pensar que, potser, tú podries contribuir a la teua pròpia felicitat, ja que, t'has acostumat a que "ells" te l'aportin.- Dit aixó vaig callar, vaig somriure per de dins, sí, tants de vespres sense dormir havien servit per contestar-te, Shail, aquesta pregunta, somreies obertament, però encara tenies reservada una altre pregunta per mi....i ho sabia, sabia que em la faries...et coneixia massa be com per pensar...que no te la callaries.
- Tu eres una d'aquestes persones?- Em vares mirar amb intensitat.
-Sí- Et vaig mirar seriosa, - per sort...he aprés que la felicitat està en un mateix...- Tenies els ulls plorosos quan vaig dir aixó...com si de cop t'haguessis enrecordat d'algo del passat...potser...del teu pare...quan encara la raó no l'havia fuit. No t'ho vaig demanar...no feia falta, m'ho vares llegir als ulls.
- Tots, Sara, tots sempre, en un moment o en un altre hem intentat que els altres ens cerquin la felicitat...perque què fàcil seria tot si uns altres fessin tot per noltros...no hauríem de patir...no hauríem de fer res...no hauríem de pensar.- Vares fer una pausa mentres es fum sortia de la teua boca...que dibuixava una expressió melangiosa. - Jo també he estat d'aquells que en un moment donat...volen que uns altres pensen per ell, supos que, com tu, em vaig adonar a temps...però no diguis "quina sort hem tingut", has de donar gràcies al teu pensament, a la teua raò per haver-te fet avançar, perque la gent ha marginat al seu pensament..no el volen per res...perque, supòs que ho veuràn, així, tot més fàcil....el que no saben es que, sense l'autonomia d'un mateix no s'avança...no es madura- Llavors et vaig somriure i tu vas fer el mateix, per què ens enteniem tan be? Em vares fer la broma de sempre, i un altre pic vam riure bona estona.
I ara que record tot aixó....somrio. Quant enyor aquestes converses que duraven tot un vespre!
-Què representa per tu la felicitat?- Em vaig quedar callada, ho sabies, sabies que aniria a dir....i malgrat tot vares deixar que jo ho digués..potser per poder tornar a pensar.
- La felicitat és un concepte, realment, si m'ho demanes referin-te a algo material no et sabría contestar- Em vares mirar clanvant-me els ulls, un mig somriure teu em va fer entendre que tu pensaves el mateix que jo diria, si tu em tornaves a demanar.
- Llavors...dim el que és per tu...sense materialismes- Et vaig mirar i t'ho vaig dir:
- La felicitat és un estat mental, és una sensació de plenitut i ganes de fer, amb ella sents que pots arribar a fer l'impossible...sense ella estàs mort. No obstant...- Vaig baixar la mirada, tu em miraves molt seriòs, et vares atracar més, com esperant a que acabés...encara que tu ja sabies tot el que diria.
- Hi ha pics que acometem una errada molt gran...cercam la nostra felicitat en els altres- Em vares mirar amb curiositat, vaig continuar:
- Vull dir, que per tenir aquest sentiment de felicitat necessitam que els altres ens aportin aquest bocí que ens fa sentir així, és com...si depenguessim completament d'aquestes persones per ser feliços.- Vares somriure, em vares passar el braç per les meues espatlles i vares dir:
- I aixó es dolent?-, vaig somriure
- Es dolent quan depens tant...que esperes que aquestes persones t'aportin tot aixó que tu no pots aconseguir per tu mateix, i quan t'en adones de que no t'ho poden aportar...t'enfonses perque penses que ningú t'ho podrà aportar mai...i ni tan sols s'et passa pel cap pensar que, potser, tú podries contribuir a la teua pròpia felicitat, ja que, t'has acostumat a que "ells" te l'aportin.- Dit aixó vaig callar, vaig somriure per de dins, sí, tants de vespres sense dormir havien servit per contestar-te, Shail, aquesta pregunta, somreies obertament, però encara tenies reservada una altre pregunta per mi....i ho sabia, sabia que em la faries...et coneixia massa be com per pensar...que no te la callaries.
- Tu eres una d'aquestes persones?- Em vares mirar amb intensitat.
-Sí- Et vaig mirar seriosa, - per sort...he aprés que la felicitat està en un mateix...- Tenies els ulls plorosos quan vaig dir aixó...com si de cop t'haguessis enrecordat d'algo del passat...potser...del teu pare...quan encara la raó no l'havia fuit. No t'ho vaig demanar...no feia falta, m'ho vares llegir als ulls.
- Tots, Sara, tots sempre, en un moment o en un altre hem intentat que els altres ens cerquin la felicitat...perque què fàcil seria tot si uns altres fessin tot per noltros...no hauríem de patir...no hauríem de fer res...no hauríem de pensar.- Vares fer una pausa mentres es fum sortia de la teua boca...que dibuixava una expressió melangiosa. - Jo també he estat d'aquells que en un moment donat...volen que uns altres pensen per ell, supos que, com tu, em vaig adonar a temps...però no diguis "quina sort hem tingut", has de donar gràcies al teu pensament, a la teua raò per haver-te fet avançar, perque la gent ha marginat al seu pensament..no el volen per res...perque, supòs que ho veuràn, així, tot més fàcil....el que no saben es que, sense l'autonomia d'un mateix no s'avança...no es madura- Llavors et vaig somriure i tu vas fer el mateix, per què ens enteniem tan be? Em vares fer la broma de sempre, i un altre pic vam riure bona estona.
I ara que record tot aixó....somrio. Quant enyor aquestes converses que duraven tot un vespre!
dissabte, 6 de desembre del 2008
I si potser, amb un somriure
I si...avui no sé per què m'has vingut al cap, potser ja duia massa temps sense pensar en tu detenidament, potser hagi estat per fer recordar a la meua guitarra els acords que un dia van escoltar les meues orelles, o potser...necessitava enrecordar-me de tu. Carregada d'il.lusió...com quan els nens veuen als seus herois, vaig creuar-me amb la teua veu, càlida, firme i contundent...però sobretot carregada de força i tendresa...com em vas sorprendre! Volia estendre't la mà, volia acompanyar-te per aquest camí cap al teu ultim somni, no obstant, vares ser tu qui em va agafar i em va portar pels camins de l'esperança...ho he de reconéixer, vaig aprendre tant de tu...Vaig aprendre a mirar per la finestra de la realitat...sí, aquesta que tots estimam més veurer-la tancada per por a veure com és el món fora de nosaltres mateixos...per por de les adversitats que, un dia o altre ens trobarem. I és veritat... ho aceptes amb el cap però no amb el cor. Cantar, cridar, còrrer, saltar...són coses que semblen normals, sempre et deia que eren el teu repte...i que ho aconseguiries, que un nou matí veuries despertar, i ho feies, parlant valent de la mort, sempre...amb un gran somriure...
Saps que vaig fer tot el possible per donar a conèixer la teua força...perque mai oblidaré aquelles paraules xiuxiulejades a cau d'orella...aquell capvespre on l'esperança s'havia anat però nosaltres la feiem tornar. Saps que vaig fer tot el possible per tu...només amb veurer-te intentant somriure ja en tenía prou...la meva mà no va tremolar ni un sol instant en tot el teu camí, inclús...en Shail ja et coneixia, malgrat que mai t'hagués vist...ja t'admirava. Però si...em toca admetre...només t'he fallat en un aspecte...una promesa que et vaig fer...i que no he tingut voluntat per complir-la...i si...no tinc excusa...i ho intente fer, cada dia, cada dia ho tinc en ment...cada dia m'ho propós...pero, com complir-la si ni tan sols sé per on començar? Amb el temps aniré aprenent...i la compliré...t'ho promet.
M'agrada pensar que sense la mort...tot naixement seria una tragèdia.
Tenia ganes de escriurer-te aixó, Carles.
Saps que vaig fer tot el possible per donar a conèixer la teua força...perque mai oblidaré aquelles paraules xiuxiulejades a cau d'orella...aquell capvespre on l'esperança s'havia anat però nosaltres la feiem tornar. Saps que vaig fer tot el possible per tu...només amb veurer-te intentant somriure ja en tenía prou...la meva mà no va tremolar ni un sol instant en tot el teu camí, inclús...en Shail ja et coneixia, malgrat que mai t'hagués vist...ja t'admirava. Però si...em toca admetre...només t'he fallat en un aspecte...una promesa que et vaig fer...i que no he tingut voluntat per complir-la...i si...no tinc excusa...i ho intente fer, cada dia, cada dia ho tinc en ment...cada dia m'ho propós...pero, com complir-la si ni tan sols sé per on començar? Amb el temps aniré aprenent...i la compliré...t'ho promet.
M'agrada pensar que sense la mort...tot naixement seria una tragèdia.
Tenia ganes de escriurer-te aixó, Carles.
dilluns, 1 de desembre del 2008
DIA RERE DIA
Seus al meu costat i mires cap a baix...de reull puc veure com t'afanyes per posar en ordre els teus pensaments, no et vull mirar, no vull parlar-te, només vull mirar cap envant i simular que no passa res pel meu cap, simular que no pens, que no sent...que no veig el que un dia es farà inevitable...has estat tant d'estius oferint-me una mà amiga que ara no puc creure que t'estigui passant aixó. Dissimulada deix caure els meus pensaments amunt teu, sabent que tu els recoiràs i els donaràs forma....quan agafes els que diuen "hem d'avançar" els transformes en realitat, quan agafes els que contenen les meues pors els destrueixes....quan agafes els que parlen dels meus sentiments t'els guardes...cap on van aquests? Ho saps...malgrat no m'ho diguis ho puc veure...ho veig reflexat als teus ulls...i em fa mal. Dia rere dia ho veig...quan em mires d'amagat i jo et descobreix...la teua mirada s'en va cap altres horitzons, dia rere dia amb el més sincers dels somriures, quan dius el meu nom, quan m'ajudes a fer qualque cosa...quan veus que jo t'el torn, quan caminam i les teues passes es creuen amb les meues. Amic, que quan tocava la guitarra per tu em miraves i t'emocionaves amb els temes que parlaven de la ràbia, de l'amor i de la lluita constant...com m'agradaria tornar enrera...a les antigues acampades...a les nits sense final. Amic, que ara em mires diferent...els teus sentiments tan incompatibles amb els meus s'em claven com a punyals...Amic...malgrat tot...sempre sere al teu costat...malgrat tot, mai retiraré la meva mà del llaç que un dia vam formar...dit amistat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)