dilluns, 6 de desembre del 2010

Tremola

Una paraula, un sospir, un gir...mil i un dubtes...mil i un....dessitjos? Guaita, espera, observa, la llengua banya els seus llavis... Baixa la mirada quan sent els seus ulls damunt...aquella mirada que perfora les seves entranyes fent-la sentir tan petita... Com ha passat tot? Encara es sorprén. La veritat i la mentida ja no juguen al seu joc...la intuició...els sentits...l'energia...tota una xarxa de conceptes que al seu cos s'aglomeren sense aturar. No resisteix la seva mirada...aquells ulls que diuen tot i a la vegada tan poc... Improvisa, no li queda una altra que improvisar...Ha reclòs els seus somnis...ha fermat la seva veritat...no la vol veure ni tan sols ella...no vol no...només guaitarà...només....esperarà al seu llenguatge sense paraules...
Són proves que ha de passar per trobar-se...
Són un conjunt de signes que la fan tremolar...
Mil i una mirades que no pot esquivar...
Mil i un factors que no pot oblidar...
Un contacte que la fa explosionar...tan enèrgic, tan...electrizant

I ara... Com han arribat a aquest punt?

Un sentiment tan perillòs que fa tremolar a la mateixa vida.

diumenge, 14 de febrer del 2010

Semblança

Un sospir que trenca silencis, que puja ballant amb la respiració, que allibera la cansada tensió, que desespera per ser escoltat...que es perd dins l'ocean de pensaments. Cau...suaument, com una blanca ploma des de la mà d'un nin...tan dolçament que és casi imperceptible als sentits. Tot s'atura en el instant en que surt d'aquell racó de sabors i olors que recorden als dies de pluja, a les nits de somnis i fades. Recorrent les situacions, uns ulls que reflexen cadascun dels racons de la selva, cansats i vius, amb la pau de tenir tot sota control. Es deslicen, com la mel quan corre pel sòl, gravant tot i cadascun dels detalls, com si volguessin guardar tots els colors per a l'eternitat....i un somriure. Un somriure que mostra vida, que accentua les emocions passades, que es dibuixa al rostre, finament, amb la cura d'un artista, a traços molt lleugers culminant amb l'esclat de melodies que arriben al cor. Ascendeix al cel i es perd dins els altres estels. I un, dos, tres gestos, improvisats, naturals, com l'aigua quan cau...que fan recordar, que fan pensar, que fan enyorar...que es camuflen dintre de l'horitzó.

I se'n adona, enyorant, que ja ho havia viscut, quan la calma dominava el paradís...fa tants anys.

diumenge, 17 de gener del 2010

Observa

" I hui et torne a veure, què curiós...no has canviat res. No fa tant que ens varem perdre pero el temps passa tan lentament de vegades....què estupidessa...en què estic pensant? Et mous i et segueixe amb la mirada...t'has teat els cabells, potser? Aquell porte tan seriós característic en tu encara permaneix impenetrable, com una barrera que et separa de la resta del món. Els teus ulls descansen tranquils  a l'horitzó del infinit....i els meus no poden aturar d'analitzar-te. No! , Què fas? Centre't!  No intentes endevinar lo que no està a l'abast de les teues mans! I no puc...I saps qui m'ha tornat a visitar? L'estimada enyorança...i m'ha fet evocar els dies de rialles i complicitat. I no saps....varen ser tantes les vegades que vaig evocar els versos que porten el teu nom...els mostrava orgullosa....parlava de tu. I saps? Et tenia en ment, i un somriure dominava el meu rostre...i saps? No deixava de imaginar com seria la trobada...Frisse per que m'agafes....i ho fas...i què curiós...et desconcentres a una velocitat impensable. Experimentam el mateix? I de sobte em desarmes...com tantes altres vegades i em tornes a tirar cap enrrere i els meus esquemes cauen al meu costat. Ja no veig més que un somriure nirviós...por a no controlar la situació...desconcert?"

Es queda asseguda en terra...somriu...pensant qué se l'estarà passant pel cap en aquell moment

dissabte, 26 de desembre del 2009

Murmuri

Respira i l'aire...està tan condensat...gairebé no pot respirar. De fora...tot està tan lluny...quan va deixar de contar els minuts? S'asseu i es recolza a la paret, el seu cap està tan espés que les seues idees es dispersen a l'ambient, ballen amb els seus pensaments, s'entrellacen formant figures que es perden dins l'espai. Tanca suament els ulls, potser fruit d'aquella beguda d'arrels, sucre i mel. I sona la mar, sí...llunyana, esquiva, com un murmuri que li crida des del món de fora. De sobte li sent, a poc a poc...la seua olor és inconfundible, li veu al seu cap, sent com s'atraca, com li crida per dintre, com un murmuri...cada vegada més fort. Li sent al seu costat...sent el seu alé. Ja no sap si té oberts els ulls, no l'importa, no, l'acarona, el cor se li encongeix, mil punyals se li claven al cor...és un somni? Una alucinació? Lentes paraules surten de la seua boca, eritzant-li la pell quan arriben a les seues orelles, no pot parlar, només escolta...només....per tornar a sentir la seua veu...al seu cor l'arriba un murmuri...un murmuri que l'abraça, que l'envolta...i sent unes mans que busquen la seua cara, que busquen el seu cor...que busquen tot el que l'ajudava a seguir envant. I l'abraça, i l'estreny... tan fort que li fa mal i rep mil i un petons al front, a les galtes, a les mans. I junta el cap amb el seu...i la son cobreix els seus ulls.

Surt el sol, desperta, ningú més...sent la seua calor i aquella olor...pluja als seus ulls.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Enmudeix

" Escolta, no diguis res, deixem escoltar la teua respiració, els bàtegs del teu cor, deixem sentir la teua presència, el teu olor, deixem escoltar el teu silenci. Tanca els ulls i respira ben fort, ensuma tots els aromes que volen al teu costat, descriu-me'ls tan detalladament com puguis...i somriu, per favor, no deixis de somriure. Ara torna a tancar els ulls, aferra les teues paraules...i per un moment, per un sol instant escoltem, deixem dir-te a cau d'orella les paraules que guarde al calaix des de fan tants de vespres....des de la primera volta que et vaig mirar detenidament. M'he llevat un poc la màscara, només per poder explicar-te tot el que hui m'apresona el cor. Deixem consumir-me al teu costat, deixem ahofegar-me amb els meus sentiments. Tot es redueix al eterne concepte que sempre ens ha caracteritzat, aquell que et fa escalar muntanyes i caure al buit "buscar". La meua respiració s'entretalla quan estic tan aprop de la veritat, però per favor, encara no obrigues els ulls. En tu l'estic buscant, en el teu camí, en la teua rialla, en aquell gest tan peculiar, en les teues mans, en la teua olor, en la teua calor, en la teua dolçor. Obriràs els ulls i m'enlluernaré, un raig verd s'em clavarà per tot el cos, cremant-me, destrossant-me per dintre. Llavors diràs algo que el meu cos inert no escoltarà, buscaré la teua mà i cauré. Aferram ben fort i llevam l'alé, i deixem morir amb l'ànima satisfeta...."

Deixa a una banda la tinta, plega la llibreta i la guarda al calaix...maleïnt-se per que les forces l'hagin tornat a fallar.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Inmòvil

No cal que digui res, és més, no cal, ni tan sols, que torni a pensar. No fa falta que torni a obrir els ulls, en té prou amb ensumar aquell aroma que, com la pols es va colant per totes les seues entranyes. Ho va aprendre, a un passat, va aprendre a girar el cap, quan anava a l'escola de la frivolitat...per sort, va suspendre l'examen final. Respira, el seu cos s'estremeix, com eren aquells versos que una nit sortiren del seu calaix d'emocions? Com l'agradaria poder escriure totes les imatges que es perden dins les seues pupil.les! Dirigeix els ulls cap al sól, volent fixar aquesta imatge per sempre al seu cap....per així espantar el record que, com un amic fidel, torna cada vespre. Alça la mirada, s'enlluerna, es torna a trobar amb eixe camp de pomes i pins que reflexen els seus ulls, tremola, com l'agradaria....Inmòvil es queda cada volta que sent la seua força darrera. No cal que miri....el seu olor és inconfundible. Somriu i quin mar d'emocions! Quina mostra més gratuita de la vida que porta al damunt! Les paraules xiuxiulejades es perden dins les seues orelles, tan suaus, tan dolces...tan fortes...la fan enyorar tant....

Inmòvil es queda quan sent les seues mans damunt d'ella, aturant-li el cor, donant-li vida...fent-li enyorar la tendressa que tant li falta.

divendres, 6 de novembre del 2009

Enyorança

Somriu....i quina punxada al cor! Gira el cap lentament, al seu mon blanc i negre es comencen a filtrar trets de color. Les seues retines ja no son capaces de distinguir aquell sentiment amagat que acarona l'ambient. Tot s'esdevé tan aviat...quasi no es pot moure, de la seua boca no surt més que un silenci aprisionat per la por a l'inconscient. El seu cos es tensa quan sent eixa mirada imponent, eixa força...eixos ulls tan experts que somriuen sense timidesa. Recorre les seues pupil.les per l'espai que els envolta, sense fer cas a l'evident intenta aparentar serenitat...esquivant aquell mig somriure que, com el sol a la matinada, es va dibuixant al rostre...i els seus ulls s'en van, com atraiguts per un iman, a la recerca d'aquella font de vitalitat. Les seues mirades es troben....què pot pensar? I què feble es sent! Ha oblidat la seua màscara...les portes del teatre estàn tancades....ara només queda la veritat...o la improvisació. Torna a amagar-se baix una capa de fortes costures que s'ha anat fent cada vespre, amb el pas dels anys. Vol cridar, aferra al seu impetu, el reté ben aprop seu, no li pot deixar fugir. Com li agradaria dir-li...que han estat els d'adalt...que no ho va triar....que li necessita tant...sense saber perquè. Com dir-li....

Que l'unic que necessita és abraçar-lo ben fort, ahofegar les seues pors, aferrar-lo amb tendressa de la mà...com a un pare...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Muda

Ja torna, ja es dona la volta, ja torna sobre el seu camí, ja gira, ja avança, ja es posa damunt terra. Ja descansa els ulls sobre els seus, com un ocell al posar-se suament sobre una branca, tan tranquil, lleuger, expert, hàgil. Ja torna a somriure mostrant la llum, la dolçor, la tendressa, simpatía, curiositat, infantesa. Torna a posar les mans damunt ella, l'adrenalina es dispara a la seua sang, tan excitant, tan emocionant, més que un gran salt, una novel.la de Dickens, una nit de bogeria, un solo de Hendrix, una cançó d'Eric Clapton, la cara B d'Abbey Road, un 69, més que el rom, la marihuana, un examen brillant, una felicitació, un premi, una mirada, mil i un petons...més emocinant que la vida mateixa. I què més adjectius podria dir, si al seu cap s'aglomeren tantes emocions a la vegada? Atrapa al vol una mirada fugissera, pausadament, analitza els seus moviments. Torna a sentir la seua rialla, un musical de colors, dibuixos i sensacions surten de la seua boca...aquell paradís de sabors ocults darrera del seu somriure. Aquell paradís al que té accès a cada segon malgrat que s'hagui d'amagar baix els seus braços.

Ja torna a caminar, ja...Ja torna l'horitzó a banyar-se amb la seua mirada.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Penjant

La suor cau per la seua pell com la pluja al carrer, el seu pel banyat brilla com el sol, les seues mans, suaus, valioses, com el brillant més bonic del món. S’alça i cau, es torna a alçar, cau, una altra vegada més...i torna a baixar. L’altre part li mira, somriu per dintre, els seus ulls es troben, les seues mans es creuen fent el seu camí juntes, separant-se i tornant-se a trobar, dolçament. Sense paraules, només mirades, mirades d’enteniment...mirades que parlen per sí soles, mirades que enlluernen, que s’entenen, que s’abracen en silenci. Un somriure creua la seua cara, els seus ulls brillen mentres que es torna a alçar, sent els seus braços, forts, com la sensació que li recorre en aquell moment. Sap que no la deixarà caure. Mentrestant, tot segueix la seua cursa, tot flueix allà dintre. La seua respiració s'entretalla sovint, la sent, forta com el vent, suau com una fulla que cau. Una altre vegada més...li sent més aprop que mai, els seus llavis freguen els seus cabells, el seu alé, les seues mans, el seu cos, tot. I eixe nin que du de dins, eixa mirada que reflexa l'infant que viu al seu cor i que somriu tan inocent...I què més pot pensar?

Com dir-li que les seues mans li subjecten a escassos centímetres de terra.

dijous, 1 d’octubre del 2009

Sentits

Melodía, dolça i mendrosa. Música que salta i s'amaga, que es cola dins les orelles omplint cada espai. Melodia letal. Trista serenata d'espera, mentres que, a l'altra banda, els sentiments oprimits lluiten per sortir. Olor, deliciós olor de menta i mel, avançant peresós per l'espai. Olor de taronja i pi. Assassina aroma que envolta i aprisiona. Calor, únic, com la primavera. Càlid i reparador. Malèfic calor que recorre el cos, estreyent com una serp. Mirada, sincera i tendre. Mirada d'infant, inocent, blanca, pura. Ulls ràpids que, com la pluja, inunden el cor i comprimeixen l'ànima. Moviment hàgil i ràpid. Moviment graciòs, estudiat, lliure. Gest tan familiar que allibera les nits amagades al calaix. Veu, clara i bella. Veu cantarina, firme, segura. Paraules que fan enyorar. Tacte, suau i perfecte. Tacte fi, hermós, com si de la més bella escultura es tractès, amb cura. Pell que fa ensumar les sensacions que no s'obliden amb facilitat.
Sentiment, baúl d'emocions. Alegre i trist. Sentiment que dòna oxígen i lleva la vida.

I hui... he tornat a morir a les teues mans.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Mind Games

Passetja els dits, pausadament, com un murmuri. Torna a acaronar les cordes, amb la dolçor i la satisfacció de tenir-la entre els seus braços. Ha il·luminat les seues nits des de fa tant...Ha convertit els seus silencis en melodies, ha convertit les seues paraules en una escala de sorolls harmònics. Mira els ulls que li vigilen tot el temps des de l’altra punta de la cambra. No són tan diferents...han hagut de passar per les mateixes dificultats, han somniat i han perdut. Però sobretot han hagut de segrestar les seues pors i guardar-les al racó més fosc dels seus cors. Les paraules són suspeses a l'aire, ballen amb les idees que surten dels seus caps, juguen amb els seus pensaments amb la innocència dels infants, tan pures... S'asseu al llit i li mira, als seus fins llavis es dibuixa un traç de mig somriure, com si estiguès esperant el moment idoni per mostrar-se sencer. Des de la seua perspectiva veu una ànima marcada pels esdeveniments, que lluita per deixar-se veure, per obrir-se camí entre les ombres del gran teatre, somriu, passetja els seus pensaments per la seua boca. L'altra part està dreta, encara acaronant les cordes que tanta companyía li fan a les seues nits, li mira...Veu una ànima marcada pel passat, però que, ha aconseguit arribar més enllà que ningú, més alt que la lluna...i malgrat tot, la insatisfacció encara no s'ha anat...l'assassí de les seues pors. Somriuen, pensant, el seu llaç tan fort....i tan llunyà.

Let me take you down 'cause I'm going to....

divendres, 4 de setembre del 2009

Expectació

Ho torna a intentar i falla, es queda a la meitat....com seguia? El seu cap no és capaç de recordar. Mira al seu voltant, malgrat no vulgui ha de mirar, sent que ho ha de fer...I com es meravella! No pot apartar els ulls, com si estigues mirant la figura més bonica que les seues pupil.les sempre han anhelat. Es torna a concentrar, tercer intent, no s'ha allunyat massa...i quant li queda per aprendre! I com es meravella! Sent curiositat...una atracció tan forta que malgrat el seu cos no li respongui es tornarà a alçar. De reull pot veure el somriure amagat d'uns ulls que li miren expectants, evaluadors...com descriure la sensació? Una vegada més...Intenta enrecordar-se...pensa, com eren aquelles paraules que un dia van entrar al seu cor, donant-li valentia i coratge? No se'n recorda, somriu per dintre i mou el cap. Atura i mira, sent com les vibracions flueixen a l'aire...i cauen....cauen com fulles de tardor. Pas per pas, sense pressa, suau, dolç...quasi imperceptible. Els seus ulls inexperts no poden deixar de mirar, deixar de demanar-se....deixar de somriure. Tira la vista enrrera i mira pel cantó dels records...el primer pic que ho va veure...com es meravellà! I el segon....i el tercer. Per sort...el tren encara no havia partit.

Torna a sentir aquells ulls expectants, ho deixa fer, tranquilitza a l'impaciencia i somriu a l'inexperiència

dimarts, 18 d’agost del 2009

Transparent

Torna a passar-se els dits pels cabells, els ulls a l'horitzó i, com buscant una explicació, torna a mossegar-se els llavis. Mira més enllà, més lluny de tot el que li han ensenyat a ser..més enllà del que ella mai s'ha imaginat...més enllà dels seus murs, de les seues perspectives. Torna a sentir com l'emoció del primer moment l'agafa amb força, sense cap perquè sent com un raig de sol il.lumina el seu gran escenari. Fa temps que ha deixat d'escriure poemes de súplica a l'ilusió, fa temps que ja no demana emoció al cel, fa temps que no busca els grans actors...perque ja té tot el que necessita. Ja té tot lo que l'omple, tot alló que li fa respirar ho ha trobat...i de quina manera més inesperada! Ha deixat d'escoltar les llargues melodies d'espera cap a la felicitat, ha deixat de fer cua al mercat de les ilusions, la por ha passat. Sent que cada pic està més aprop de la veritat, de ser el que sempre ha volgut ser: ella. Ha sabut obrir la seua ment, deixar entrar la racionalitat per combinar-la amb la passió...i es que l'agrada tant el pes d'un somriure! Ja no hi ha fantasmes a les seues nits, ha sabut abraçar les seues inseguretats. Ha trobat la clau del passat i l'ha guardat dins el calaix del seu cor. I esque...li queda tan per aprendre!

Somriu mentre que arriben a la seua memòria les paraules que contenien la clau del seu destí.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Partida

Bufa el vent, tanca els ulls intentant recordar aquell instant en el que tot va cobrar importància. Somriu, ha passat poc temps des d'ençà i ara se li presentaven varies nits sense el seu alè, el seu somris...sense aquella font de vida inagotable que fa que el seu cor fugi del seu cos, que li fa perdre el control, que fa que tot el seu mon gire tan aviat. Respira, obre els ulls i intenta centrar-se. I...com no eu havia vist? Com s'havia deixat dur tant? Sospira, què fàcil havia estat deixar-se dur per un impuls! Malgrat tot, havia reparat en ell...fa temps que pensava en com les circunstàncies havien fet que el sentisca tan aprop, i, per un pic, la seua percepció no l'havia fallat. Per un pic no tenia por, sabia que no li seria fàcil a l'hora de partir...però també sabia que l'estaria esperant, perque, eren tan similars! Un somriure creua la seua cara al recordar el temps que havien compartit feia escassos dies. Camina per les rutes dels records i s'atura a l'estació de l'esperança i la ilusió. A la seua porta criden els dubtes i la indecisió, sí, voldria obrir, per què tot es fa més dificil quan ja està quasi fet? No obstant un sentiment d'empatía creuà el seu cor, sabia el que sentien...sí....similars....com les fulles als arbres, com les ones a la mar. Forts com les roques però també febles.

Recordà com havia aconseguit pintar aquells sentiments tan nítids al seu cor...pinzellades molt fines que li llevaven la por...i somriu.

divendres, 12 de juny del 2009

Capaç

Mira, mira tan aprop que li fa mal, l'enlluerna, li fa mal als ulls, dessitjaria desviar la mirada i malgrat tot, no ho pot evitar. Cerca pels racons una via d'eixida i no troba més que un silenci abrumador...el mateix silenci que poblava els seus somnis no fa pas tant. La seua respiració és entrecortada, les darreres paraules resonen dins el seu cap. Tanca els ulls, perd el contacte visual, per un moment té la falsa sensació d'agafar forces, de deixar de tremolar per un sol instant, els torna a obrir. Fuig dels ulls que l'observen, es deixa descobrir, segueix la ruta prevista per un principi i...què fàcil era preveure el que passaria acontinuació!...O a lo millor era el que ja estava escrit des d'un principi...i només estava seguint les pautes marcades. S'atura, respira, mira...i veu tot alló que ha estat cercant, i veu que tot s'ajusta a les seues paraules, tot adquireix el color que li vol donar...que tot flueix amb prou facilitat, tanta que li fa por. Sent la seua calor no molt lluny, encara que la seua ment es centri en les seues paraules no pot evitar pensar en com enyora...Es somriu per dintre quan torna a veure aquells gests que li són tan familiars, aquells gests que li van cridar tant l'atenció ja als mesos de l'hivern i la trobada. Es va despullar, es va mostrar tal i com era...va fer la major de les seues instrospeccions...llavors li tocava moure peça a ella.

- I tu...fins on estaries disposat a seguir-me?- Li va mirar directament als ulls, els seus caps es fregaven, un raig de lluentor travessà la seua mirada, havia encertat.

dimarts, 19 de maig del 2009

Mira

Tanca els ulls, respira, els torna a obrir. Sent que, com a cada pas que dòna el seu cor se li encongeix, com si una mà l'estrenyès amb molta força...com si la seua mà el volguès treure. Manté la mirada cap a terra, poc a poc li han ensenyat a desviar la mirada a la veritat, als sentiments...a tot aixó que fa vibrar. Tasta el sabor agridolç de l'impotència, de la desolació, fins i tot de la tristor que cobreix tot el que li envolta, ho tasta i als seus llavis...ja és mort. De sobte sent que el seu cos involuntari no respon a les directrius marcades pel seu cap, sent el dessig impenetrable d'avançar,de còrrer, de desafiar a tot el seu entorn i demostrar que al seu interior encara hi ha lluentor. Creua les barreres que l'han imposat els d'adalt i s'adentra als passadissos del desconcert i la confussió. Passa pel costat de les ombres de la por i de l'empenediment, li volen tirar cap enrere però no ho aconsegueixen. Sent com la serp de l'adrenalina es va apoderant del seu cos i arriba...arriba a la porta de la decissió i el valor. De sobte sent fred, sent por...però la seua ràpida mà ja l'ha obert. El seu alé l'abandona.

Sent la calor d'uns ulls tendres, que acaronen, d'un blau tan intens que malgrat no els miri l'enlluernen....i llavors alça la mirada.

diumenge, 17 de maig del 2009

Incapaç

Desperta del seu món fictici. Al gran teatre la funció segueix el seu curs. De reull pot veure com els actors cauen, ploren, criden darrera l'escenari, però surten a escena amb un gran somriure. Es el que els han ensenyat a fer...i què be que ho fan! No vol mirar més, no pot...S'alça i camina, s'allunya del gran teatre i s'adentra a les rutes de l'enyorança. Sent la seua olor i malgrat que patisca vol deixar-se dur per aquell perfum. De sobte sent com una presència l'acompanya, una presència que s'ha anant fent amiga seua amb el pas del temps...la benvolguda nostàlgia...Aquella que li fa recordar, aquella que li transporta al passat i li recorda els bons temps...Aquella que, a les nits més fredes l'acompanya al llit oferint-li el seu plor. Salta, amb la seua mà només pot fregar els núvols d'un altre dia gris, necessita tornar a fregar el cel, acte que, a un altre temps aconseguia. S'atura, escolta, el vent du la melodia d'eixa cançó que li remou tot el cor. Tanca els ulls, cau als braços de la nostàlgia, als seus ulls no queden llàgrimes. Els darrers acords s'esfumen, silenci, a la seua ment encara està viu el record d'aquells acords...i del vers I have to break down all the corners of this world....and I miss you. I és llavors quan es torna a alçar i, mirant a la seua amiga nostàlgia només pot pronunciar una paraula:

Incapaç

dimecres, 29 d’abril del 2009

Silenci

Silenci, aixó es tot el que sent, tot el que veu, és el seu pa de cada dia. Obre la finestra de la veritat, no vol mirar, els seus ulls tancats s'enlluernen amb la seua llum i esque què pot fer més que rendir-se a la passivitat de les seues paraules? Fa temps que ho intenta, com una enredadera grimpa per les seues paraules, intentant trobar el significat que ja sap des d'un principi. S'enfada amb les ombres, que poblen els seus passadisos. El perill l'acompanya, s'ha convertit en el seu seguidor, vol fugir...i no pot. És llavors quan torna a veure aquell rostre compungit demanat-li que no se'n vagi, que no fugi. És fàcil, seria tan fàcil...ha raptat el seu cor, s'ho ha duit deixant-li com a resposta el seu alé, les seues paraules, el seu somriure, els seus ulls tan nítids...tan blaus. Sabi és el destí llevant-se del mig i deixant que ells escriguin la resta. Diversos són els traços que fan, un sempre més alt que s'altre, un sempre més ràpit que s'altre, un sempre més decidit que s'altre però, així mateix, com li agradaria dibuixar el mateix traç, com li agradaria obrir-li el seu cor...i no obstant...seria la seua perdició.

I és llavors quan es rendeix al seu alé, sentint com tot li dòna voltes...com si de veritat fos el darrer pic.

diumenge, 5 d’abril del 2009

T'ho dic

S'amaga al racó del seu interior. Lentament intenta analitzar tot el que envolta el seu cor, sent les vibracions, produides amb la mateixa força que una pedra llançada l'aigua, dibuixant grans ones. Embadalit es queda sentint aquest bàteg, tremola quan la sent aprop...sent com la pedra cau i provoca ones al seu cor...i com l'agrada.


Em quede mirant-la d'amagat, al gran teatre on totes les mirades es dirigeixen cap a mi. En silenci la despulle i recorde el seu alé, tan aprop del meu, recorde la seua mirada de nina amb la que tantes nits he somniat. Tremole quan em mira, em fa nu per dins, són tants els sentiments que hi ha en lloc. De pics tinc por de que arribe el final...però vull viure el dia a dia amb ella...i que siga la bogeria, la que eu determine tot.


Ya no persigo sueños rotos, los he cosido con el hilo de tus ojos, y te he cantado al son de acordes aún no inventados.


Espere que t'agradi :)

dissabte, 28 de març del 2009

S'éveiller

Es mou al llit, obre els ulls, un nou món es descobreix als seus ulls...tan enfora de la realitat. La claror grimpa per la finestra i la descobreix. Han passat tantes llunes des que tot va començar que fins i tot ara es meravella. Mira al seu voltant, unes mans tendres s'afanyen en preparar qualque cosa que, des del seu puesto no veu. Somriu i pensa en com ha deixat de ser tot un joc, fa temps que la despreocupació la va abandonar...massa temps. Potser...al passat hauria d'haver estat més valenta, no haver deixat que el temps passàs i que no haguès estat ell, amb el seu pas impenetrable el que ho haguès decidit tot, el que haguès anat desgastant tot allò que un dia va tenir sentit. Haver sabut trobar les paraules exactes, la força necessària i, sobretot, el valor suficient com per donar el pas...però el record dels bons moments la feien tirar envant, sense reparar en el que de veritat dessitjava. I s'empenedeix, no per ella...sino per l'altra part. Potser, si haguès fet aixó, ara hauria trobat la solució per passar desapercebuts davant la mirada dels d'adalt. Sent la pluja caure, mentre que uns ulls com l'aigua la somriuen des de l'altra punta, s'aixeca dels seus pensaments.

Deixa que el seu alé l'acaroni... ha nascut un nou dia.